Des d’aquest mateix diari ja vaig avisar de la inconveniència de fer president Pedro Sánchez ara fa més o menys any i mig. L’excusa de fer caure el govern corrupte del PP, no era ni de bon tros cap justificant atès que si tens un propòsit emancipador, com hom suposa la creació d’un Estat català, no has d’ajudar a rentar la cara als teus adversaris, ans al contrari, les seves contradiccions has de procurar-les encara més grans. I si hom parla de responsabilitat estatal, que se l’apliquin els partits espanyols com el PP, els nàufrags de C’s, els de Podemos i els “errejones”. Com que fem el que fem ens criticaran, com sempre ha passat, tan per tant fem bé la nostra feina i actuem en la coherència independentista tal i com ha votat l’electorat.
Com sigui, els nostres catalans dits sobiranistes i, en la pràctica direm processistes– feren president Sànchez i aquest ja veiem com els ho ha fet pagar en tot aquest període que ha estat i, de fet encara és, president del govern espanyol. D’altra banda, a Sánchez caldria recordar-li aquella cita tan castellana per la qual la cobdícia trenca el sac. La sort, i més en la gent que no traspua precisament talent, té caducitat i aquest polític ja s’ha carregat moltes vides, en un menú a base de prepotència, moltes falsedats i banalitats en manera d’ocurrències. Acabarà millorant Zapatero, expert i consumat navegant cap a l’abisme. Puc entendre que molts socialistes evolucionin des del desconcert cap a la desesperació. Tampoc és el nostre problema.
El problema és que en el nou escenari que comença a emergir, després de les eleccions del proppassat 10-N, es tornen a fer necessaris els vots dels catalans i aquests tornen a tenir necessitat de “fer valdre” els seus vots a Madrid on l´arxi-repetida governabilitat de l’Estat -espanyol- ve amanida d’un nou crit revolucionari diuen que mai sentit: aturem el pas a la dreta i a l’extrema-dreta de Vox. D’aquest darrer partit repetiré una cosa que ja he escrit: ajuda als catalans a trencar més ponts amb l’entelèquia de l’Espanya plural; de l’altra, reivindicar el seu rol efectiu en la caiguda de l’aprenent de piròman de ment farcida d’acne i pardalets enlloc de neurones n’Albert Rivera. Mai els podrem agrair prou, haver tingut l’habilitat de carregar-se amb el seu discurs “ultra” el personatge més funest de la democràcia a Catalunya. Home de zero decència i negació de valors, aqüeducte d’irrellevància intel.lectual i sí, pèssima persona perquè va intentar, per mor d’un benefici d’exclusivitat personal i partidista, fracturar una societat com la catalana. Que no era un altra que la seva, per cert. Es torna a demostrar que els partits que neixen a la contra acaben essent rebutjats per la seva negativitat i manca de pragmatisme.
Pedro Sànchez no mereix res més que la nostra desconsideració política per l’actitud irrespectuosa, roïna i interessada cap a Catalunya i les nostres institucions. Malgrat recolzar fervorosament el 155, els nostre polítics a Madrid el feren president a canvi de, paraules de Gabriel Rufiàn, no res. No contents amb això, ara es tornen a plantejar donar-li una segona oportunitat on personatges obscurs i que semblen acabats de sortir d’un exorcisme com l’Assens, el mateix Rufiàn i qui sap si els del Pdecat, fent-lo president, poden fer que Roca i Duran semblin de la colla dels Maulets. Errar és propi dels homes, oi tant, però la frase llatina continua i ens avisa sentidament que perseverar en l’error perd la condició humana i esdevé diabòlic. Sigui diabòlic o senzillament desencertat, és clar que amb Catalunya tot s’hi val i els nostres polítics res ens valen. El matrimoni processista / socialista esperem que no arribi a l’altar. I que vinguin temps millors!
