Pedro i Pablo

"El mapa espanyol no és del tot bipartidista. Tots dos ho saben, i la resta no n’és indiferent"

I així, debatent Pedro i Pablo sobre qui, com i per fer què podran entrar persones del partit del segon com a ministres en el govern del primer, s’han quedat l’altre Pablo i l’Albert sense protagonisme. Excepte en el seu contenciós sobre els pactes amb VOX i una inconveniència de salut del segon, les portades dels diaris ja fa temps que han quedat seduïdes pel culebrot que protagonitzen els dos representants de dues tradicions ideològiques afins en el contingut però terriblement enfrontades en la visceralitat.

Però qui dels dos ha guanyat? Tota mena  d’opinions s’encadenen en els mitjans, contra replicant-se amb enginy, i totes elles tenen part de raó: des dels que pensen que la formació morada ha venut l’ànima per unes cadires, als que creuen que la jugada mestra ha estat de Pablo, que pot a la vegada fer crítica des de l’oposició i veure la seva dona catapultada a un ministeri que li assegura el relleu dins del partit (si no acaba en el PSOE, que parelles més estranyes les hem vistes, i ja no es descarta una sortida així per a un Errejon que amb aquesta jugada pot quedar sense espai propi). També es contraposen els que veuen que el cinisme de Pedro, recolzat en la tendència positiva que auguren les enquestes que els seus li fabriquen li ha servit per doblegar les ínfules de poder de Pablo, front els que creuen que Pablo ha aconseguit evitar l’abisme d’unes noves eleccions sense perdre la seva cua, ni la possibilitat d’una aparença revolucionària.

 

S’ha de dir que fins la última jugada, la tàctica de Pedro semblava més enginyosa que la de Pablo, però l’últim cop d’aquest, renunciant a un ministeri si pot escollir-ne els titulars podemites, demostra que la sofisticació del seu ego és superior a la de Pedro. Perquè és sofisticat l’ego que no es mostra, però que fructifica, i el seu ho ha fet, transformant la negativa del president del govern a tenir ministres de Podemos en una exclusiva negació de Pablo, que no sols l’engrandeix, sobre tot fa realitat un somni del comunisme espanyol des del final de la guerra civil, un somni que cavalca des de la seva normalització institucional a la unitat per l’eventual eliminació d’una diferència estratègica. Un dada més en favor de la recuperació del bipartidisme amb una socialdemocràcia reubicada.

Però Pedro i Pablo no sumen. El mapa espanyol no és del tot bipartidista. Tots dos ho saben, i la resta no n’és indiferent. Per això Catalunya es un dels temes del debat d’investidura de Pedro. Per això Pablo sap que ha defensar el que Pedro no es pot permetre. Per això cal que Catalunya reconstrueixi un interlocutor catalanista per a Espanya.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?