Pedres o discursos

"Espanya està disposada a matar per mantenir-nos sota la seva bota"

Molts voldríem que només fossin fets puntuals, però molt em temo que a Catalunya s’ha obert una etapa política on els enfrontaments poden prendre un protagonisme notable. No parlo només dels que es poden produir amb les forces de seguretat, sinó també dels que protagonitzin catalans i espanyols amb l’ànima del colonitzador. El conflicte pot haver entrat en una dimensió ètnica, que és allò que mai no voldrien els nostres partits processistes.

Durant els darrers anys, el relat de l’independentisme oficial ha emmascarat el veritable origen del problema, i que no és cap altre que la fòbia congènita de la mentalitat castellana per fer desaparèixer la personalitat nacional de Catalunya. Des de la CUP, Esquerra i l’univers ex convergent sempre s’ha volgut evitar afrontar aquest fet. Per això tenen aquest afany per buidar de contingut patriòtic el moviment independentista. “Això no va ni de banderes ni de llengües!”, afirmen alguns barruts que viuen o han viscut de la menjadora espanyola situada a la Carrera de San Jerónimo de Madrid. És clar, ells no saben jugar en cap altre terreny que no sigui el del discurs tronat de l’alliberament social o un diàleg amb l’estat que només serveix per amagar la seva por.

Però els fets dels darrers dies han capgirat el paradigma. Les primeres  imatges d’un independentisme obertament combatiu van deixar bocabadats a tots els dirigents polítics. Tothom se’n feia creus quan veia les imatges de foc i garrotades. Com hem arribat fins aquí?, es preguntaven en privat els capitostos dels partits. Ulls i testicles perduts, agressions indiscriminades de la policia i més d’una trentena de joves a la presó. Aquest és el primer balanç de la incompetència (i de la impotència) d’una generació política provocada pel seu engany continuat. Dimissions? Cap. Continuen demanant el vot per perpetuar una comèdia que ja ha esdevingut tràgica.

Les conseqüències judicials que puguin rebre els càrrecs electes que diuen defensar la independència de Catalunya, em produeixen una preocupació  relativa. El risc va amb el càrrec i el sou, que no és pas petit en molts casos. Mentre no escolti a cap d’ells afirmar que estan disposats a morir per la llibertat de la pàtria, no em mereixen un veritable respecte. Perquè, reconeguem-ho, Espanya està disposada a matar per mantenir-nos sota la seva bota.

 

Com que sóc conscient que aquest és el pa que s’hi dóna, el que realment m’amoïna és la seguretat i el futur de les nostres noies i nois que han demostrat estar disposats a jugar-se la pell per la independència de la nació. I és que certs dirigents de l’anomenat procés, al referir-se als aldarulls d’aquests dies, han utilitzat una dialèctica perversa i perillosa. Parlen de la no -violència malgrat que diuen entendre la reacció que s’ha produït. Fins i tot, hi ha hagut qui diu que gràcies a les pallisses, detencions i ulls buidats som portada en els mitjans internacionals. Molt bé. Però només han de servir per això els nostres joves? No podem  permetre que siguin carn de canó de vils interessos partidistes.

Caldria urgentment aprofitar aquest vigor i idealisme meravellós d’aquestes noves generacions per començar a forjar un nou estol de dirigents. Ells han demostrat no tenir cap dels tics de l’esclau. No pot haver-hi un fonament millor per formar políticament a les futures dones i homes de caràcter que necessita la pàtria. És indispensable fer-los veure que, si canvien les pedres per discursos motivadors i patriòtics, esdevindran el millor model perquè tots aquells que encara dubten vulguin fer-se només catalans.

 

Comentaris