Tornaré a insistir les vegades que calgui: si existeix una paraula proscrita en el discurs de l’independentisme oficial, aquesta és “patriotisme”. Sembla un pecat pronunciar-la. Als dirigents de JxC, ERC o la CUP els hi fa por anomenar-la. Temen que els vegin massa radicals o de “dretes”. No tenen fe en la pàtria. Només la contemplen com un mitjà a través del qual obtenir vots i poltrones.
Aquesta realitat l’he comentada en més d’una ocasió amb amics o coneguts estrangers i sempre han manifestat la seva sorpresa. Poden ser de dretes o d’esquerres, però a ells mai no els fa res (ans al contrari) declarar-se patriota francès, anglès o danès. Segurament han tingut més present que no pas nosaltres els catalans aquella frase de Lord Byron que deia: “qui no estima la pàtria, no pot estimar res”.
Durant anys i panys, la basarda dels polítics catalans a l’hora d’utilitzar el mot “pàtria” ha acabat per convertir-nos en una gent poc clara a qui difícilment poden entendre més enllà de les nostres fronteres. Parlem massa de dèficit fiscal o de manca de democràcia a l’estat espanyol i massa poc del que significa un veritable sentiment nacional. I és així com la nostra causa gaudeix de poques simpaties internacionals. No és estrany doncs que sovint ens vegin com uns ploramiques que són incapaços de rebel·lar-se amb totes les conseqüències. El victimisme mai no fa aliats perquè el veuen massa feble. Qui vol tenir un aliat que només és queixa i no aporta cap guany?
Mentre no entenguem que fer amics no depèn d’explicar les nostres penes sinó de plantejar els nostres objectius amb claredat i rotunditat, serem uns pàries sense pena ni glòria. A tot estirar, rebrem bones paraules d’algun eurodiputat de segona fila. Però mai el compromís ferm de ningú.
Sense patriotisme és impossible que et vegin disposat a jugar fins a les darreres conseqüències. Tot serà sempre una eterna queixa que anirà desfilant pels jutjats espanyols i europeus. Sí, possiblement algun magistrat belga o alemany ens donarà la raó. Però al capdavall només servirà perquè algun advocat espavilat surti a TV3 per explicar l’èxit de la seva estratègia, i Europa continuarà amb la seva hipòcrita tranquil.litat.
No ens enganyem, el patriotisme no és comprar una samarreta l’onze de setembre o cridar “llibertat presos polítics”. Això és un activisme de baixa intensitat dirigit pels actuals partits independentistes parlamentaris que no fa tremolar ningú. No volen que res es mogui sense la seva benedicció. Que tot es faci a ritme tropical i, sobretot, que no perillin ni les nòmines ni les pagues dels expresidents. Per això sempre parlen de Catalunya amb un to pretesament institucional que no motiva ningú. Si fos pel seu discurs, és impossible sentit cap passió per la pàtria.
Tenir un discurs patriòtic ni significa menysprear a l’altre, ni considerar-se superior en res. Aquestes són les coses que diuen els enemics de Catalunya per fer-nos sentir uns rellogats a casa nostra i que els porucs acaben creient-se. El patriotisme és el compromís innegociable per fer de la pàtria el lloc del qual els seus fills sentin un veritable orgull de ser-ne part, tot fent-la digna, pròspera i lliure. El patriotisme és el millor llegat que podem deixar a les futures generacions. És l’únic que garantirà la supervivència i la grandesa de Catalunya.
