Patrícia Gabancho se'n va a la guerra

"La Pat acaba de publicar "Les dones del 1714", un repàs a una de les cares ocultes de 1714: Elisabet Cristina, l'esposa de l'arxiduc Carles; Marianna de Copons, una jove que va fer d'espia en favor dels austriacistes"

Que la Patrícia Gabancho era una dona guerrera, ens ho havia demostrat abastament. El que desconeixíem és que ara, literalment, Gabancho ha decidit desenterrar el fusell i el pany miquelet i llançar-se de ple, no a una, sinó a dues batalles: la de 1714 i la de l'Ateneu de Barcelona. Anem a pams.

En els vells temps, la Pat solia trucar-me per anar a passejar amb ella i la Dina, la seva gossa, fidel escudera amb la que deu haver trepitjat Barcelona per tots els racons. Acostumàvem a passar-nos un parell d'hores amunt i avall parlant una mica de tot. Ah! Aquells temps, quan ni ens podíem imaginar que l'esclat del poble liderant la independència arribés al punt de forçar una consulta aquest novembre.

La seva és la banda sonora d'una gran periodista. Perquè fins i tot quan les notes arranquen amb un acordió de fons, un violí i una pianola, i un accent argentí latent enceta, amb veu rogallosa, un tango de raval, Gabancho és capaç sempre de recuperar un passat i una memòria. El seu passat i la seva memòria, que resulta que són els nostres, qui ens ho havia de dir. "El retorn dels catalans", el seu llibre més vital, saldava en certa manera un deute pendent. La tesi no podia ser més fascinant, perquè Gabancho transportava al lector a la sala de miralls del Tibidabo i el deixava a la deriva, enfrontant-se a les imatges de les seves pors, a les pors de ser catalans. Aquest sentiment de culpabilitat és el que aquests anys ha capgirat del tot i ara veiem com han retornat els catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s'interessen per coses normals. Sobretot, doncs, per la llibertat del seu país, que és la cosa més normal per la qual hom pot interessar-se.

La Pat acaba de publicar "Les dones del 1714", un repàs a una de les cares ocultes de 1714: Elisabet Cristina, l'esposa de l'arxiduc Carles; Marianna de Copons, una jove que va fer d'espia en favor dels austriacistes; Santa Eulàlia, patrona i protectora de Barcelona –i que ara sabem que tenia els ulls blaus-; Manuela Desvalls, abadessa del monestir de Vallbona i germana d'Antoni Desvalls, marquès del Poal, comandant de l'exèrcit català de fora de Barcelona i Manuel Desvalls, coronel de la fortalesa de Cardona; Maria Josepa Pignatelli, una aristòcrata que va viure a l'exili a la cort de Viena; Magdalena Giralt, la vídua del general Moragues;i Maria Àngels Sala, la casa de la qual, al Born, va ser destruïda per la construcció de la Ciutadella, etc. Un llibre deliciós, esquitxat d'anècdotes i que ajuda a la divulgació de la nostra història.

Però resulta que, no sé si empesa pels crits dels defensors de la Coronela aquell dimarts de fúria de l'11 de setembre de 1714, "Santa Eulàlia, a ells, a ells!!!", vés a saber, però en qualsevol cas la Patrícia Gabancho ha decidit embrancar-se en una guerra encara més perillosa que la de successió, la de l'Ateneu barcelonès.

Forma candidatura amb el catedràtic d'Història Contemporània de la UB, Jordi Casassas. S'enfronten a la llista continuista de Josep Maria Carreras i Pilar de Torres, ambdós vinculats a l'òrbita socialista.

Davant d'un candidat com el professor Casassas que afirma que vol que l'Ateneu s'impliqui en el procés nacional, comprendran que jo tingui poques objeccions a oposar. És la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que l'Ateneu és una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Si Àngel Guimerà va ser capaç de trencar amb un sol discurs amb anys de diletantisme intel·lectual, ara és el moment d'una segona revolució i que l'Ateneu encapçali la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

Però com que jo no tinc ni idea de res, vaig decidir preguntar-li a la tortuga. Era al capvesprol. Al jardí no se sentia ni una ànima, excepte una remor de pàgines que venia del terrari. Vaig acostar-m'hi. La tortuga estava devorant el llibre del professor Casassas: "L'Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d'acció cultural". No va caldre dir res més.

 
 

Comentaris