Amb aquella faç de ciment armat de qui sap que navega per les aigües de la impunitat legal -perquè la llei són ells-, ens han fet saber que han malgastat 87 milions d’euros a reprimir els catalans, a impedir, a cops de porra, que uns ciutadans europeus expressessin l’opinió sobre el seu futur a les urnes. A propòsit de la pregunta d’un avi pescador, vaig fer la conversió de la quantitat en pessetes i, en resultar-ne 14.529 milions, el bon home va amollar un renec d’aquells més genuïns, que feia ja força temps que no sentia: Mala negada facin el món i la bola! Són balafiadors amb els diners de tots! La xifra supera tots els càlculs previs més exagerats, sobretot si es té en compte que, de forma regular, hi havia només 4.500 efectius, que van enfilar-se als 6.000 durant uns dies concrets. Si es té en compte que més de la meitat d’aquesta despesa va anar destinada a pagar dietes, costa més d’entendre les queixes d’alguns professionals de la seguretat sobre la qualitat del menú nadalenc i les condicions de confort de l’estada. En cap moment, però, no hi hagut la menor autocrítica per la violència policial, sinó l’afirmació cínica de negar la desproporció en l’ús de la força davant ciutadans pacífics de totes les edats i condició. I han mantingut aquesta posició de negar les evidències que tothom ha comprovat arreu del món, malgrat que Human Rights Watch n’ha denunciat “ús excessiu de la força“.
El coneixement de dades concretes sobre el cost elevadíssim que ha comportat aquesta operació, contra la democràcia i contra Catalunya, permet algunes reflexions immediates. En primer lloc, el cinisme dels alts càrrecs del PxP de mentir descaradament, girant el mitjó de la realitat i manipulant el que va succeir, convertint les víctimes en culpables i les persones agredides en agressores, sense ni tan sols insinuar un lent bellugueig de cella, ni envermellir de galtes, tot i disposar de prou espai físic per a procedir a aquesta darrera operació sense dificultats desproporcionades. Els polítics i càrrecs del PxP duen tant de temps instal·lats en la institucionalització de la mentida, amb tanta naturalitat, que cada nova falsedat, com si res, és una baula nova que pertany a la mateixa cadena normal d’enganys. Són, doncs, veritables professionals de la guatlla, tècnics de la butllofa, experts de la bòfia i mai tan ben dit. En segon lloc, una pàtria que ha d’imposar-se a garrotades, crea de tot excepte compatriotes. No fa ciutadans lliures, sinó súbdits forçats. Una nació on s’hi ha de pertànyer per la coacció de la llei injusta i la força de la porra, i no pas per la voluntat de cada persona de formar-ne part, és un país del qual no val la pena de formar-ne part.
L’experiència viscuda deixa pas, també, a dues altres consideracions. Espanya no es pot permetre el luxe de continuar malgastant milions contra Catalunya, durant gaire temps més, descuidant aspectes essencials del benestar (pensions, assistència social, transport ferroviari, etc.), ja que el seu pressupost no ho aguanta. Per això, només l’any 2017, als 87 milions de l’operatiu repressor contra el referèndum, cal afegir-hi els 63 milions amb els quals ha comprat el silenci de Letònia sobre Catalunya, aspecte que cal no perdre de vista a l’hora de donar per fetes, per part del catalanisme més naïf, certes reaccions internacionals de suport o simpatia a la nostra causa. En total, parlem de 150 milions d’euros (25.050 milions de pessetes, pensant en el Miquel trampa, el pescador), un cost insuportable de forma regular, un cop i un altre, per cap estat i, menys encara, per un de tan feble, financerament parlant, com Espanya. Tornar a repetir aquesta dilapidació dels recursos públics dels ciutadans de tot l’estat pot, sens dubte, posar en qüestió el nacionalisme espanyol, de base anticatalana inequívoca, atès que reprimir resulta infinitament més car que dialogar i comportar-se d’acord amb les normes democràtiques. Quantes vegades més pot aguantar Espanya aquest forat de 150 milions d’euros contra Catalunya? Els espanyols poden donar-hi suport un any, però si la mateixa mesura repressiva es va repetint i afecta la seva vida quotidiana, perquè perjudica el seu benestar i retalla prestacions, quant de temps pot aguantar Espanya, fent el milhomes, sense que es revoltin els mateixos espanyols?
Finalment, ha quedat ben clar que, si més no, tenim una gran estructura d’estat, segurament l’única que no pot liquidar Espanya, la millor, la més sòlida, la més valenta: la gent, l’única estructura d’estat invencible. És la gent que mai no falla i que, un dia, va posar-se dempeus per a dir prou. I hi continua. Estem en ple combat i cal identificar les nostres fortaleses i les seves debilitats. La nostra potència més gran és el poble, la gent anònima, els ciutadans i ciutadanes, i la seva feblesa és l’economia. Només es tracta que, de cara al futur, no perdem mai de vista on rau el nostre poder: en el poble mobilitzat, de manera pacífica i de forma activa, arreu del país, tants cops com calgui. Hem de centrar les nostres energies en la mobilització popular, sense abusar-ne, per no provocar fatiga o desgast, sinó concentrant-la en dates i accions la realització de les quals ens sigui més beneficiosa per als nostres objectius d’independència, aquí i a fora, i que més debilitin el contrari. Crec que no puc expressar-ho amb més claredat. Legalment mai no tindrem prou força com per a guanyar-los, però sí que podem tenir-ne per a tocar la seva economia i condicionar-los per aconseguir el que ens interessi. Estem davant d’un combat de resistència, però amb forces i mètodes de dimensions desiguals: David enfront de Goliat. Al cap i a la fi, estic convençut que la data que ja ha passat a la nostra història col·lectiva, perquè ha esdevingut un símbol nacional amb protagonistes sense nom, no és la sessió del Parlament el 27 d’octubre, sinó el dia 1, amb tot el poble al carrer, defensant, davant del món, el país i la llibertat, mentre Espanya el reprimia. Intelligenti pauca, doncs, deien els clàssics…
