Tothom té el dret a plorar i que el plorin després de mort. Qui pogués plorar, però, amb els ulls de Josep Antoni Duran i Lleida! Ara que se’n va, el ploren els unionistes que abans el combatien a cor què vols. I el ploren per això, precisament, pel seu unionisme recalcitrant i per intentar “denunciar” la deriva política dels seus antics aliats nacionalistes de CDC transformats en sobiranistes. En una època en què s’exhibeixen els ganivets sense cap mena de pudor —i sovint sense fonament—, és curiós veure com antics adversaris de Duran i Lleida són els avui més el defensen. Les solidaritats patriòtiques es trien perquè, és clar, no són pas sobrevingudes.
Qui es pot sorprendre de l’agraït editorial del diari unionista El País dedicat a Duran i Lleida? Ningú. La impúdica lloa de Lluís Bassets i companyia a la darrera “víctima de la polarització causada pel procés sobiranista” és més que lògica. El País ja fa temps que va deixar de ser un diari d’informació per convertir-se en un pamflet antisobiranista de la mà dels antics beneficiaris de les prebendes socialistes. Ho he pogut constatar personalment. El País, aquell diari que mirava cap una altra banda quan se sospitava que el PSOE estava rere dels GAL o bé que silenciava les corrupteles de les seva pròpia empresa, utilitza periodistes alineats amb Podemos per combatre el sobiranisme i, sobretot, l’entorn de CDC amb informacions falses i esbiaixades. La qüestió és presentar aquest entorn com un cau de corrupció i tacar la reputació dels seus enemics. Tot i que CiU ha estat un instrument polític que ha durat 37 anys, ara resulta que els corruptes només són els de la C. Els de la U de CiU eren, en canvi, una colla d’angelets segrestats pels altres.
El País va publicar dilluns un editorial, certament, trampós, en el qual no recordava, per exemple, ni el que ells mateixos havien escrit el 16 de gener: que UDC, en mans de Duran i Lleida, és el segon partit català que, després del PSC, ha estat condemnat per finançament il·legal. Les coses clares. De la presumpta corrupció que Oriol Güell ha atribuït a la CatDem amb la seva malèvola combativitat militant, no hi ha cap mena de sentència que ho avali. Del finançament il·legal d’UDC n’hi ha una i és molt clara: la sentència judicial del 21 de gener del 2013 amb la qual es va tancar definitivament el “cas Pallarols”, en el marc d’un acord de conformitat. L’Audiència va condemnar UDC com a responsable civil subsidiària respecte de les quantitats degudes per l’acusat Vicenç Gavaldà, un antic responsable del partit en el qual es va centrar l’activitat de la trama, entre els anys 1994 i 1999. L’Audiència també va fixar la responsabilitat civil d’UDC com a “partícip a títol lucratiu” en 38.978 euros pels pagaments per la compra de material d’oficina i informàtica per a seus del partit i de 158.306 euros, en concepte de nòmines de treballadors d’Unió que van ser abonades amb quantitats desviades de les subvencions dels cursos per a aturats.
En l’hora dels adéus, els senyors d’El País organitzen un funeral d’estat a Duran i Lleida i li donen les gràcies mentre que obliden els “detalls” referits a la corrupció, que s’han convertit en la principal aliment dels partits populistes emergents, ja segui en versió unionista o secessionista. Duran i Lleida és el polític bo, per contrast amb el “guapo dolentot”, que tanmateix va haver de donar la cara per ell quan va esclatar l’escàndol, el novembre del 2000, i Artur Mas feia de portaveu del Govern.
La política és desagraïda però tan sols per als que no tenen memòria. Tard o d’hora els fets posen tothom al seu lloc. “Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi” —va deixar Duran i Lleida en una entrevista-massatge a La Vaguardia. Potser sí. Potser llavors ens hauríem estalviat la “confessió” de Jordi Pujol i tot el que ha vingut després sobre els negocis d’alguns dels seus fills. Això hauria volgut dir, tanmateix, que el procés sobiranista hauria quedat escapçat. Arribarà el dia que es descobrirà el preu que ha hagut de pagar cadascú per “salvar-se” de la persecució. Trigarem una mica a saber-ho, però ho sabrem.
El 2000 Duran va dir que dimitiria si quedava comprovat que UDC s’havia finançat il·legalment. És obvi que no va fer-ho. Al contrari, va utilitzar argúcies jurídiques per esquivar l’envestida. El seu adéu és resultat d’un sonor fracàs polític. És el fracàs d’un senyor que ha tingut una ambició desmesurada des que el 1974 es va afiliar a UDC, el partit rèmora de CDC que, com ha quedat demostrat, no ha pogut subsistir sense la tutela del germà gran. Ara Duran diu que es retira de la política definitivament. No fa ni passes enrere ni cap al costat. Posa fi a 41 un anys, dels 63 que té, d’activitat política. El temps dirà de què han servit.
Menys president de la Generalitat o ministre del govern de l’estat, Duran i Lleida ha estat de tot: regidor, conseller i parlamentari a Barcelona i a Madrid. El problema és que, sovint, no s’estava prou en aquells llocs de responsabilitat que considerava subalterns. Només es va estar un any al primer Ajuntament democràtic de Lleida, i això que n’era tinent d’alcalde, i també només va durar un any com a conseller de Governació. El seu pas pel Parlament va ser fugaç, a diferència de la seva estada al Congrés de Diputats. A Catalunya, per tant, Duran i Lleida va ser un polític que sempre va estar subordinat a un altre. Primer a Pujol i després a Mas, encara que això li provoqués urticària des del primer dia i ell fes tot el possible per desempallegar-se’n.
Passi-ho bé, Sr. Duran. Espero que obtingui els èxits professionals que anhela amb menys tribulacions de les que ha tingut quan s’ha dedicat a la política.
