Passeu dels professionals

"He decidit anar més sovint a l'estadi de la Unió Esportiva Sant Fost i menys al Camp Nou"

Tinc un amic vinculat, en certa manera i per raons familiars, al futbol professional. Fa anys s'ho passava molt bé jugant i seguint l'equip de la seva vida. Era un vertader fan però, actualment, es mira tot això de lluny i sense un interés real ni una passió desaforada per l'equip que, anys abans, li havia tret la gana amb una derrota o el son amb un èxit. Li vaig preguntar què havia passat perquè hagués decidit abandonar el seu fanatisme. Era un gran seguidor del seu equip i una persona molt apassionada pel futbol. De cop, que passés de tot això em sorprenia. Em va mirar com si fos un nen petit o, almenys, com si fos una persona molt naïf, i va dir: "El futbol, si el veus per dins, és repugnant." I no ho va dir per dir-ho. Ho deia honestament. Sóc testimoni que, efectivament, ha deixat de seguir l'equip de la seva vida. Confio molt en el seu criteri però he de reconèixer que, en aquell moment, me'l vaig mirar amb certa desconfiança. No acabava d'entendre que una persona intel·ligent i culta com ell deixés d'animar el seu equip per algunes coses brutes (o poc boniques) que passen en el món del futbol. En realitat, el que vaig pensar és que jo ja ho sabia, que passaven coses lletges, en el món del futbol: que els jugadors no senten els colors i que es venen com a mercenaris i que només volen diners i més diners. Em va semblar que el fet que ell hagués deixat de seguir el seu equip per aquesta raó era una mica ridícul. Vaig sentir certa superioritat però, en realitat, no era que jo fos més madur i cínic que ell sinó que no entenia del tot el que volia dir quan deia que havia vist el que passava en el món del futbol per dins.

 

Dies després estàvem dinant en un restaurant de la Barceloneta i em va dir: "Mira això", passant-me el mòbil. Era la notícia que Neymar, el jugador del PSG, cobra del seu club per anar a aplaudir els seus propis aficionats. Crec que el preu exacte eren 375.000 euros. És a dir, que un jugador professional d'un equip de la primera divisió francesa cobra el que costa un pis a Barcelona per anar a aplaudir el seu propi públic. El meu amic fins i tot va imaginar com hauria estat la reunió per arribar aquest pacte. "Escolta, Neymar. Et faria res aplaudir els seus aficionats quan acabi el partit?" "D'acord. De quanta pasta estem parlant?" Després que jo llegís la notícia simplement em va mirar amb un somriure i em va dir: "Veus allò que et deia del món del futbol?" Per ell, segurament, això és una de les moltes coses que sap que passen a l'entorn dels clubs i dels futbolistes. Per mi, veure la notícia va ser un xoc absolut. Com aficionat del Barça m'he volgut creure, durant molts anys, que som més que un club. Que el Barça és especial i que Messi està aquí perquè ens estima a nosaltres, als colors i al club. I no dic que no sigui veritat però, veient com és el futbol modern, en podem dubtar legítimament, de tot això. Vaig passar de sentir certa reticència cap els sentiments del meu amic a un profund respecte. A compartir plenament la seva actitud de fàstic i repugnància per aquelles coses a les quals ens ha portat la professionalització de l'esport.

 

 

Però, com sempre, hi ha dues opcions que pots fer davant de les coses dolentes, obscures o desagradables o fins i tot repugnants que et regala la vida. Una és reivindicar el teu cinisme i fer-te fort en una posició defensiva contra tot i contra tothom. Acabar pensant que no val la pena res i tirar la tovallola. La segona opció que tens és aprofitar una circumstància així i donar-li la volta. Vaig decidir, just en aquell moment, fer-me soci automàticament del meu equip local. És a dir, de l'equip que juga en el nom del meu poble. Un club de futbol amateur on els jugadors juguen autènticament per la seva passió per l'esport, per la competició i sense cap aspiració de guanyar milions o milers per anar a aplaudir el seu propi públic. El futbol no és dolent en sí mateix, com no ho és l'esport. A Anglaterra, per exemple, està prohibit televisar futbol professional abans de les tres de la tarda els caps de setmana perquè, d'aquesta manera, incentiven la gent a anar a donar suport als petits equips locals. Equips amateurs, moltes vegades, que requereixen i necessiten públic per poder seguir jugant. Per poder seguir promocionant l'esport entre els nens i els joves sense haver de fabricar màquines de guanyar diners.

 

Potser sí que el meu amic té raó i el futbol professional és repugnant, però em nego a que em prenguin una cosa que m'agrada com el futbol. Com els estadis. Com els colors de les equipacions. Com els partits i com la competició. He decidit (i vaig decidir en aquell moment) anar més sovint a l'estadi de la Unió Esportiva Sant Fost i menys al Camp Nou. Potser si tots decidim fer això algun dia les coses comencen a canviar i no li paguen mai més a un imbècil afortunat per anar a aplaudir la gent que, com imbècils, paguem diners per aplaudir-lo.

 

Comentaris