Està de moda consultar la militància quan no se sap què fer. Les acolorides i dramàtiques assemblees de la CUP posteriors al 27-S van demostrar fins a quin punt aquest recurs pot convertir-se en un bumerang. L’increïble empat a 1515 vots després de 12 hores d’assemblea va despullar el sant. Els partidaris d’investir Artur Mas i els que apostaven per anar a unes noves eleccions, efectivament, van empatar, però com que no hi havia previst un mecanisme per desfer l’empat, els que movien els fils —que sempre són pocs— van optar per convocar un consell polític ampliat, amb representants de les territorials i el secretariat nacional, més el grup d’acció parlamentària —un grup de persones que fiscalitza l’actuació dels diputats—, per prendre la decisió definitiva.
L’expectativa que havia generat l’assemblea va quedar en un nores i una decisió tan transcendental es va posar a mans d’un comitè restringit —bé, ampliat—, que és com sovint es prenen les decisions importants. No ho defenso. Tan sols ho constato. Les assemblees no són instàncies negociadores —més enllà de les negociacions entre faccions—, sinó deliberatives. Els famosos caucus nord-americans són això: assemblees per decidir entre candidats d’un mateix partit, prèvia inscripció dels participants, després de tres o quatre hores de reunió. Les persones que s’hi han registrat, per tant, decideixen sobre quin candidat prefereixen i no pas com aquest ha de procedir. És tan important el que es vota, que és evident que té repercussions reals. A Iowa, l’any 2008, va morir la candidatura de Hillary Clinton. Ahir, el republicà Ted Cruz va clavar una bona estocada a Donald Trump.
No els vull fer trampes. Ja sé que un caucus no és una assemblea de militants de la CUP ni de cap partit dels d’aquí, però sovint penso que, malgrat la baixa participació, l’antiga forma deliberativa dels nord-americans és més autèntica que les congregacions partidistes. Recórrer a la militàncies és, a Catalunya i a Espanya, una manera de dilatar les decisions. Són moviments tàctics de gran espectacularitat però d’eficàcia relativa. Dissabte passat, per exemple, Pedro Sánchez es va desfer de la pressió dels “barons” dels seu partit amb la proposta de consultar a la militància quins havien de ser els pactes de governabilitat. Per fer-ho, tanmateix, abans haurà de negociar-los amb algú, sigui qui sigui. Quan ho tingui lligat farà la consulta i llavors és quan tindrà el problema. Si el que ha negociat és ratificat per l’assemblea, perfecte. Si li tomben la proposta, malament. La temptació de passar-se la militància per l’arc de triomf serà molt i molt gran.
Si alguna virtut té Pablo Iglesias és que no consulta mai res. No ho defenso. És una altra constatació. Almenys no fa passar per bona la moneda falsa de l’assemblea. És clar que Iglesias té una concepció leninista del partit, malgrat els seus cercles territorials, i no li cal consultar ningú la política de pactes. És tan descarat, que moltes vegades sembla que la decisions ja les van prendre Íñigo Errejón i ell quan encara eren professors d’universitat. Podemos s’assembla a la CUP com un ou a una castanya. No tenen res a veure, malgrat les temptacions cesaristes d’alguna dirigent cupera. Podemos vol assolir el poder, la CUP aspira a condicionar-lo i, si s’escau, destruir-lo.
L’últim exemple de per què serveixen les assemblees és la decisió del PSC de consultar a la militància un possible acord de govern a l’Ajuntament de Tarragona. Es veu que el PSC, que governa en minoria amb 9 regidors dels 27 que hi ha, planeja un pacte amb el PP (4 regidors) i amb Unió (un representant). Així, l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, s’asseguraria la majoria del ple. La reestructuració del govern local podria anunciar-se aquesta mateixa setmana. Ai las! Una aliança de perdedors just quan l’alcalde Ballesteros és investigat per un cas de corrupció d’aquells que dóna ales als populistes perquè la solució judicial es fa passar amb raons.
