Passar pàgina

"Pel que fa a les manifestacions, caldria passar pàgina"

Dissabte i diumenge de manifestacions, molta gent, sí, però crec que el model ja s’ha esgotat. Números minvants a banda i banda ho van insinuant.

Durant un temps l’independentisme va omplir tot sol els carrers. A cavall d’aquella pregunta plantejada en la consulta del 9N de 2014 en l’anomenat procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya, s’hi podria pensar que el debat a Catalunya tractava de trobar una reformulació de l’esquema territorial dins del marc constitucional. Es preguntava sobre un eventual Estat propi, però en la sub-pregunta es plantejava si, de voler un Estat propi, havia de ser o no independent. A la gran manifestació del 2012 amb el lema “un nou estat dins d’Europa” no es parlava d’independència, com tampoc a la que la va precedir al 2010, on es deia “som una nació i nosaltres decidim”. Molta gent no independentista es podia haver vist temptada de pensar que, a la manera dels Estats Units o Alemanya, reconèixer una nació d’estats o una nació de nacions podia ser una solució. Però no estava tot plegat pensat per això.

 

De fet, ha estat sempre difícil per a un estat unitari esdevenir federal. Potser per veure això impossible, potser perquè mai hi va haver aquesta voluntat el cas és que a partir d’un cert moment, que sens dubte és també el de les barricades, les manifestacions es fan menys denses i més determinades en el bloc independentista, però provoquen a la vegada la sortida a la superfície d’un sentiment que havia romàs durant molt temps adormit entre el somni de la transició i el final de l’absència de llibertats que significà el franquisme. Un sentiment que semblava inexistent, però que te a Catalunya arrels tan o més profundes que les de l’independentisme, perquè les comparteixen dretes, esquerres i el que podríem definir transversalment com catalanisme polític, de manera molt simplificada units en la no negació d’Espanya..

Tanmateix, observem un dels lemes comuns a les manifestacions: “per Catalunya”. Cadascú entendrà la defensa de Catalunya d’una o un altra manera, però vull veure un bri d’esperança en el fet de que a banda i banda diguin pensar en el benestar de la gent de la terra que anomenen. Ben difícil es creure que aquesta defensa podrà venir de la mà dels partits polítics que han volgut instrumentalitzar qualsevol iniciativa ciutadana, s’ha vist a la manifestació de diumenge, però també la de dissabte... amb l’ombra del 10N planejant sobre les seves pors i ambicions... amb el guany que per a altres podria significar la nostra pèrdua (guany pírric, però guany)

Però com la democràcia no pot funcionar sense partits polítics, potser per això, per evitar que utilitzin les manifestacions per amagar-se, per dissimular carències o per guanyar visibilitats immerescudes, crec que, pel que fa a les manifestacions, caldria passar pàgina.

 

Comentaris