L’alegria que vam sentir ahir quan vam conèixer la sentència del TJUE i l’emoció que vam sentir avui veient Carles Puigdemont i Toni Comin entrant al Parlament Europeu, s’enterboleix veient les escenes de violència protagonitzades pels Mossos d’Esquadra al desnonament d’avui a Gràcia.
L’altre dia al Camp Nou, parlant amb un noi que estava al meu costat quan vam estar a punt de ser atropellats per una furgoneta de la Brimo, vaig dir: “Mira, aquests són uns eixelebrats, però jo no m’enfado amb ells, jo m’enfado amb qui té el comandament d’aquesta gent”. Avui m’ha passat el mateix: en l’àmbit humà tinc el deure de no exonerar ningú de la seva responsabilitat personal. Ho vam aprendre a Nuremberg: no s’hi val dir que es “complien ordres”. Però en l’àmbit polític la pregunta també és obligada: qui és responsable d’això? Qui dóna l’ordre? Qui hi ha darrere aquesta violència que hem vist avui?
La resposta lògica i “organigràmica” és clara: el Conseller Miquel Buch. Ell és el Conseller del qual depenen aquestes forces, igual que la Guàrdia Urbana depèn de Colau, etc. Per tant, l’organigrama diu que el responsable és Miquel Buch i que davant el que hem vist avui, no hi ha cap altra sortida: Miquel Buch ha de dimitir.
Fins aquí tot clar. Però a partir d’aquí em sorgeixen preguntes que només formular-les em sembla arriscat. Sabem que la gran batalla que vivim fa anys és, justament, sobre l’organigrama. El 155 té a veure amb l’organigrama i el judici del procés sencer va d’això, d’organigrama, que no és una altra cosa que de preguntar-se: qui mana aquí? Veient les pallisses que avui propinaven els Mossos em costava entendre que justament avui, en mig d’un dia de celebració política, de victòria política, la Generalitat ho celebrés atonyinant gent.
Són ells responsables? Orgànicament si. Però, ja només per una qüestió d’estratègia política, em costa pensar que siguin tan talossos d’ordenar una cosa com la d’avui. I aquí ve la pregunta que m’incomoda fer-me: i si l’organigrama no és tant clar? I si darrere l’organigrama oficial s’amaga un altre més fosc? Dic que m’incomoda perquè sento que trec responsabilitat als de l’organigrama oficial i això seria gairebé una complicitat amb els pals d’avui. Però havent vist el que hem vist en el funcionament dels cossos policials, en els ardits judicials de tota mena, en allò que va passar l’1-O (no oblidem que gran part del judici i de la guerra mediàtica es basava en la qüestió de l’organigrama policial) crec que la pregunta, encara que arriscada és pertinent: qui està de veritat darrere les imatges d’avui?
Llegeixo una informació molt preocupant al Tot Barcelona: “El jutjat va amenaçar els Mossos d’acusar-los de ‘desobediència’ si no desnonaven el Juan i la Lívia”. Què està passant aquí? Quins fils foscos s’estan movent? Podria ser una jugada per minar el Govern?
Hi ha una responsabilitat política indefugible que té el Govern. Si fos veritat que s’està jugant una batalla bruta contra ells utilitzant els Mossos com a força de xoc, tenen l’obligació de dir-ho, de confiar en els ciutadans i explicar-nos que està passant. D’assumir el risc d’enfrontar-se a les clavegueres. Si de veritat existeixen (i està clar que existeixen) el Govern està obligat a confiar en els ciutadans i posar les cartes sobre la taula. Que s’obri el debat. Els Mossos tenen armes, els jutges poden amenaçar, però dels polítics esperem això: que facin política i que posin sobre la taula els problemes de fons. L’1-O la ciutadania va estar a l’altura. Sóc molt ingenu si imagino que una de les millors maneres de celebrar la victòria d’avui seria persistir en la confiança en la gent i que el Govern en ple, des del balcó de Sant Jaume si calgués, anunciés formalment que dóna l’ordre als Mossos de no assistir a cap més desnonament? Sóc molt ingenu si prefereixo aquesta mostra de dignitat als enormes problemes polítics que això causaria? L’1-O i tot el que va venir després, inclosa l’alegria d’avui, és possible perquè que en un moment concret es va fer ús d’aquesta valentia. I si persistíssim? Segurament hi hauria patiment, però més gran seria l’alegria. Com la que avui sentim però multiplicada per 17.000.
