Els polítics ens volen fer creure, una i altra vegada, que les properes eleccions seran definitives, històriques. Que marcaran un abans i un després. Que tot serà diferent.
Això és veritat, gairebé sempre, per a ells i elles, polítics i polítiques que se la juguen a les urnes. Per a la resta de la humanitat és sovint, com a mínim, discutible. La veritat és que això passa molt de tant en tant: les coses solen continuar si fa o no fa com abans, excepte per a ells i elles, que juguen al joc del poder, dels diners, de construir una biografia, de mantenir-se o de convertir-se en les noves estrelles.
La clau de la política, en una democràcia més o menys imperfecta, és fer creure a la ciutadania que les eleccions ho són tot, que ens ho juguem tot. La conclusió és òbvia: el teu vot és essencial, el futur depèn de tu, has de triar, sí o sí, un dels plats del menú. És molt elemental, però funciona.
Catalunya, després del 14 de febrer, amb permís del coronavirus i de totes les maniobres partidistes i jugades mestres que s’intueixen, pot tenir un altre futur. Això ens diran i serà cert. Com és cert que cada dia podem tenir un altre futur, amb eleccions o no. I com és previsible que, amb o sense eleccions, continuem encara una llarga temporada perduts en una densa boira, en una confusió que ves a saber si ens portarà a la il·luminació o a la foscor més absoluta.
Hi ha moltíssimes eleccions que no canvien pràcticament res: un partit una mica més o menys a la dreta, uns noms propis, unes dosis majors o menors de populisme. Molts somnis, moltes promeses, molt soroll, molts titulars espaterrants… i al final, no gaire cosa.
Quan s’apaguen els focus, quan el gran circ se’n va, resulta que les eleccions més importants de la història han quedat en una anècdota: canvis de cares i de noms, poca cosa més.
S’enfonsarà el món si el 14 de febrer no fem eleccions? No. Potser serà culpa de la tercera onada del coronavirus, la que estem preparant amb l’eslògan «salvem el Nadal», o potser serà culpa dels tacticismes i partidismes en els quals estem enfangats.
Però no cal patir massa. Si les fem al febrer, al maig o la setmana dels tres dijous, no en sortirà res massa diferent.
Les cartes estan ja repartides. Els jugadors i jugadores són els que són. Les regles de joc ja estan fixades. I els límits, sobretot els límits, són evidents: es tracta d’unes eleccions per passar l’estona, que ens vendran com la sortida màgica, l’enèssima, la definitiva, al bloqueig, l’esterilitat, el dolor i la frustració dels darrers anys.
El 15 de febrer, però, estarem al mateix lloc, amb lleugers retocs de maquillatge, de noms propis, de sigles, de retòrica passatgera.
Hem entrat en un bucle històric i no se’n surt a base de fer el mateix que fèiem, amb quatre retocs superficials. Ningú no sap com se’n surt, però així, segur que no.
Que les facin quan vulguin, les eleccions. N’hi haurà unes, algun dia, que potser seran decisives. Però aquestes no. Continuarem allà on érem, atrapats en la repressió, en els partidismes de baixa volada, en la deconstrucció, en la descoberta dels límits de l’autonomia a la qual ja no tornarem, en la misèria deles rendicions… Desconnectats d’Espanya, en part, i atrapats a Espanya… Continuarem «estant» espanyols, perquè encara no tenim una alternativa seriosa, més enllà de la fantasia, els sentiments i una bona dosi de mentides.
1 
