Partits, eleccions i vot

"Sóc conscient que el meu vot serà un simple gra de sorra, però com tants cops m’han recordat els meus amics sahrauís, no existiria cap desert sense la suma d’una munió anònima de grans de sorra"

Al llarg de la meva vida, no he trobat mai un sol partit que reflectís, al cent per cent, el que jo penso. Ni en els casos de les sigles on he militat, durant el franquisme explícit i al llarg de l’implícit, ni tan sols quan jo mateix en dirigia algun. Em consta que una cosa semblant els ocorre també a molts amics, coneguts i saludats. Quan no és un nap és una col, de manera que potser pots simpatitzar del tot amb els objectius finals que una força política assegura defensar, però després, a l’hora de la veritat, el paper tristíssim d’algun dels seus dirigents, la ineptitud en la gestió dels recursos públics, el poc nivell polític o un fals pragmatisme que delata la buidor ideològica, acaba decebent els partidaris més convençuts. La distància que separa la pràctica quotidiana, la política d’aliances i les declaracions dels líders, del que figura que són els principis ideològics que van inspirar la creació del partit resulta, lamentablement, que és enorme. 

Així i tot, la història de cada formació, la biografia personal d’alguns dels militants més emblemàtics i una determinada manera de fer aconsegueixen, al final, d’acostar-nos més a unes sigles que a unes altres. Això no significa que els donem carta blanca i, doncs, que acceptem a ulls clucs tot el que diuen i fan, ans ben al contrari. La decepció, el desengany, la desorientació ciutadana en relació als partits polítics és de dimensions colossals, aquí i a tot Europa. Però, ara i tant, són els instruments de què disposem i els hem de fer servir, sobretot perquè hem pogut comprovar com totes les ideologies totalitàries tenen, com a objectiu primer, la dissolució dels partits i l’establiment d’un règim de partit únic: el seu. Per això, en dictadura, si el primer que fa el règim és il·legalitzar els partits, el primer que fem a la clandestinitat és crear-ne de nous per tornar a la democràcia pluripartidista.

Molta gent està farta dels partits, de les seves batalles ridícules, del patètic paperàs d’algun dels seus dirigents i la tendència a caure en l’antipolítica és elevada. És aquesta una frivolitat que no ens podem permetre. Els partits són necessaris, mentre la societat no inventi formes millors de representació col·lectiva, i tots tenim el deure de convertir totes les sigles en instruments al servei del benestar col·lectiu, el progrés social i democràtic i l’avenç nacional. Cert que el nivell intel·lectual, la preparació política i el sentit d’estat dels cappares d’algunes formacions és d’una modèstia infinita i que, dia rere dia, apareixen motius per engegar-ho tot a dida, però un cop això fet, quin seria el pas següent?

Els que volem que la nostra nació, els Països Catalans, sigui un estat independent començant per Catalunya, tenim fins a tres opcions per a triar, remenar i, finalment, escollir. Tenim la carta liberal-conservadora, la carta centrista progressista i la carta d’esquerres. Tothom pot, doncs, votar els seus, aquells que considera que millor s’acosten a la seva visió del món i al model de país i de societat que s’imaginen i voldrien. La veritat, però, és un mirall trencat en mil bocins i no tots els bocins es troben, feliçment, en el mateix indret. Vull dir amb això que, en ocasions, un partit pot no fer-nos gaire el pes, però sí que el seu candidat és qui més confiança ens inspira. Sovint fa l’efecte que hi ha bons candidats en partits equivocats i, a l’inrevés, que els partits que figura que són els teus no presenten, ni de lluny, les persones més adequades. El desori, el desgavell, la desorientació és gran en moments de canvi tan profund com el que vivim.

 

Un cop pensat i dit tot això, aquest diumenge 10 de novembre, al vespre, l’únic que acabarà comptant, aquí, a Espanya i arreu del món, serà el comportament a les urnes de l’electorat català. És a dir, si, al capdavall, fets tots els recomptes, queda clar que, a Catalunya, el primer bloc electoral és independentista o bé si són majoria els diputats que volen que el Principat continuï dependent d’Espanya. I no hi haurà més lectures possibles. A l’hora  del recompte, els vots que s’hauran quedat a casa -perquè creuen que a Espanya no hi hem de votar, perquè estem emprenyats amb els partits o decebuts amb el govern- aquests vots seran inexistents, no tindran valor, perquè no apareixeran per enlloc. I el mateix passarà amb el seràfic vot en blanc o el cabrejat vot nul, farcit d’improperis escrits a mà. Desencoratjar-se, renunciar, dimitir, no serveix per a res més que per a engreixar l’enemic. Per això votaré  -emprenyat amb els partits, decebut amb el govern, cansat del procés-, i ho faré per la independència, sense embuts, ni dubtes, ni vacil·lacions. Sóc conscient que el meu vot serà un simple gra de sorra, però com tants cops m’han recordat els meus amics sahrauís, no existiria cap desert sense la suma d’una munió anònima de grans de sorra. A votar, doncs, amb el cap ben i alt i per la independència!

 

Comentaris (5)
Ramon Fa 4 dies
JxC, "liberal-conservadora". Quin boig! Quin pertorbat!
Narcís ( aquest estat no n'és gens demòcrata .. només escoltant barons psoers roman diàfan ! ) Fa 4 dies
És obvi ' anar a votar ' malgrat la pèrdua o anihilació de vot independentista no arribat .. així com el vot no possible per edat o/ i malaltia ( perquè allò que no consta, no existeix ) ! PD : això no desfà que a aquest estat el legislatiu central i mateixos autonòmics de debò .. són debades ( qui mana n'és el sisè ensems amb els armats i ses togues .. sinó de què discurs 3-O, tant uniforme i no uniforme i tantes decisions judicials d'allò més grotesques/ prevaricadores ? ) !
Kikiriki! Fa 5 dies
Sin plumas y cacareando...
Partits, ereccions i gatillazo Fa 5 dies
Sóc vell, les eleccions m'importen menys que la pròstata de Carallot Rovira però trobo a faltar les juvenils ereccions.
at Fa 5 dies
carod botifler