Les darreres detencions a Madrid d’empresaris i polítics, vinculats a la trama corrupta del PP, comencen a tenir unes dimensions el final de les quals no acaba de veure’s. Tot fa pensar, però, que es tracta d’un partit podrit, corcat per dins, foradat per unes pràctiques delictives que, ara sí, ja esquitxen noms sensibles de la seva cúpula directiva. Dels quinze expresidents de governs autònoms que, tots aquests anys, han hagut de comparèixer davant dels jutjats, acusats de delictes diversos de corrupció o irregularitats fiscals, set pertanyen al PP, set més al PSOE i un a CiU. Tot un retrat, doncs, dels partits del règim, de les forces polítiques que han tallat el bacallà a l’Espanya de la transició. D’aquests quinze, tres ens toquen de ben a prop. Es tracta de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003) afectat per possible frau fiscal i, a més a més, situat al bell mig d’un panorama d’irregularitats que afecta tots els membres directes de la seva família, muller i fills inclosos; Jaume Matas, president del Govern Balear (1996-1999) acusat de malversació, suborn i prevaricació entre altres coses i Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana (2003-2011), que va haver de dimitir del càrrec per la magnitud que el cas Gürtel adquiria en el seu entorn més immediat.
Ara ha estat, però, la detenció d’Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid (2012-2015), allò que ha disparat totes les alarmes. Un jutge ha pres declaració a la seva antecessora en el càrrec, Esperanza Aguirre, que ha esclatat a plorar davant la premsa, conscient que, sense estar imputada, la detenció de la seva mà dreta era el fi de la seva carrera política, i Cristina Cifuentes, l’actual presidenta, que, segons sembla, és qui hauria facilitat la descoberta de la trama corrupta. Cal reconèixer que tot aquest laberint envitricollat de corrupció, tràfic d’influències, males companyies, empresaris corruptors i lluites polítiques internes, és més aviat propi de la política italiana de fa unes dècades. Ara, però, hi ha indicis que no serà fàcil escapolir-se del setge judicial, tenint en compte la gravetat de les proves delictives de què disposa la guàrdia civil. A més, per primera vegada en la història, un president del govern en exercici del seu càrrec, Mariano Rajoy, ha de comparèixer a declarar davant d’un jutge, també per afers de corrupció. Per aquests verals, només Felipe González i Nicolas Sarkozy havien hagut de passar pel mateix tràngol, sent ja però expresidents i no presidents en exercici. Una imatge, la de Rajoy compareixent als tribunals, que tant de bo sigui el símbol del final de tota una època.
El polític espanyol, però, no haurà de perdre de vista, en cap moment, que mentir davant d’un tribunal, fer fals testimoni, comporta un mínim de sis mesos de presó i que, un altre correligionari seu, l’exministre d’Aznar Jaume Matas, va haver d’entrar a la garjola per una condemna de nou anys i un dia. Tot i que no serà fàcil que el PP surti indemne del sidral enmig del qual ara es troba, massa casos de corrupció, massa gent implicada, en massa punts del territori de l’estat, és cert que, fins ara, la justícia s’ha mogut amb una lentitud notable, ja que, ara mateix, es jutgen casos que van ocórrer fa ja massa anys. Tanmateix, no estem només davant de retards en procediments judicials, sinó enfront de la paradoxa evident que han de jutjar-se delictes nous, sofisticats, singulars, propis del segle XXI, amb uns instruments judicials característics, pel cap baix, del segle passat.
Capítol a banda és la participació en tot aquest afer més recent d’un important grup de comunicació, amb dues cadenes de televisió generalistes, una emissora de ràdio i un diari, alts responsables del qual semblen estar-hi també implicats. El director del diari, per cert, present a totes les tertúlies possibles, cada dia que el sol surt, s’ha caracteritzat per una defensa a ultrança del partit podrit esmentat i per un llenguatge ofensiu, masclista i de mil homes, amb aires moralitzants, a banda d’una tendenciositat informativa sense precedents, acudint sovint a la mentida i a l’ocultació, a banda de pressionar polítics amb un estil amb què s’haurien reconegut tants membres dels baixos fons i la briva del Chicago de fa dècades. En fi, tenir poder no sempre és sinònim de tenir la raó, la raison o la razón…
