Escolto José Manuel García Margallo i recordo el guinyol de José Bono quan era ministre de Defensa i va heretar la cabra de la legió (de nom Blanquita) que anys abans li annexaven sempre en escena al ninot del seu predecessor Federico Trillo. Escolto l’exprogre oficial del PP Alberto Ruiz Gallardón parlant de l’avortament de la seva retrògrada llei d’idem i excusant-ho en l’atenció que diu que ara els requereix de totes totes el procés sobiranista, i em ve al cap la imatge d’un senyor vestit de Napoleó però amb un vaixellet de paper per barret i amb una trompeta a la boca. I sí, em distrec. Ens tenen força distrets amb allò que ells estigmatitzen com “el monotema”, que no és altra cosa que el debat català que ells cronifiquen amb el seu enrocament, i que tant van alimentant amb la confiança que els partits catalanistes ja reblaran fent-lo saltar pels aires ells tots sols. Però tinc la intuïció que això (en contra de totes les previsions) podria no acabar passant. El Debat de Política General d’aquesta setmana al Parlament hi apunta. Sí, sí, com ho llegeixen, i no se’m distreguin.
Al final, tinc la tendència a llegir bona part d’allò que els nostres polítics diuen (que és allò que veiem el comú dels mortals) en clau de maniobres de distracció. Gesticulen, marquen perfil, eleven la nota, s’etziben directes i indirectes, fixen posicions en alguns casos maximalistes, en d’altres possibilistes però igualment contundents, però tot plegat no trenca res. De moment no. En diverses ocasions sembla com si això estigués a punt de passar, però es conjura. I a cada moment clau, a cada nou escull, a cada cita crítica, nova prova superada i fets (per exemple en forma de votacions i de pactes) que s’obren pas entre una fullaraca declarativa que arribo a la conclusió que ha de tenir un cert punt de càlcul. Hi vull creure. En tinc la intuïció. I quan pregunto a algun dels implicats no em diuen que sí però tampoc no m’ho neguen. I ells van fent, el govern i els partits catalanistes, amb la filosofia del Cholo Simenone: partit a partit, com si cadascun d’ells fos una gran final. Extenuant? Sí, força. Però va donant bons resultats.
I saben allò dels arbres que no ens deixen veure el bosc? L’expressió descriu una circumstància que passa sovint, quan ens capfiquem amb un assumpte secundari que no ens permet prou amplitud de mires per atendre al conjunt de la realitat que tenim al davant. Doncs crec que és ben bé això. I com és que els parlo de maniobres de distracció? Perquè tot plegat ens té a molts catalans sovint desconcertats i a molts catalanistes sovint inquiets, però també té al govern espanyol potser massa confiat… fins que sigui massa tard?
A cada pas endavant, a cada “partit-final” d’aquells que sembla impossible que el catalanisme polític superi unit com finalment aconsegueix, Rajoy i els seus no saben com reaccionar, i de fet no ho fan més que amb l’enuig, l’amenaça i la impotència de qui veu que alguna cosa li escapa del control però no acaba de captar del tot què és. I crec que es tracta de Catalunya, no els partits catalans. I ells van fent. Amb pau i harmonia? No pas, potser seria demanar massa. O potser és que simplement no convé. Diguin-me optimista. O realista. O ingenu. O ben informat. En breu, una nova final. Ens veiem a l’estadi.
