“Ens volen castigar pel que votem i utilitzen la qüestió dels diners per això”, així de rotund s’ha expressat aquest dimarts el president en funcions, Artur Mas, en valorar les mesures de fiscalització de la despesa de la Generalitat anunciades divendres passat pel Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per tal de garantir que “no es gasti ni un sol euro en accions inconstitucionals”. Repressió jacobina per escapçar escara més la democràcia real a Catalunya, que és amenaçada per l’estat i els seus aliats polítics i mediàtics -incloent-hi Podemos- per silenciar la veu del poble de Catalunya.
He seguit en directe la roda premsa que ha ofert el MHP just després del consell de Govern i, malgrat la solemnitat de les seves paraules i la gravetat del que ha explicat sobre les finances de la Generalitat i l’arbitrarietat del govern del PP, alguns dels periodistes presents a la sala han fet preguntes insubstancials o bé directament de part, escorades a defensar la posició dels contraris al sobiranisme, ja sigui en la versió dretana o esquerrana, i blasmar contra el Govern, en funcions, de CDC. És realment un escàndol que davant actes repressius com l’anunciat per Montoro i Sáenz de Santamaría, alguns sectors de la premsa es dediquin a xiular i a mirar cap una altra banda. No continuo per aquest camí perquè, si ho faig, segur que acabaré escaldat.
El partidisme es constata arreu, encara que s’amagui sota una bella paraula: “compromís”. Es veu que hi ha periodistes “compromesos”, normalment els que s’identifiquen amb l’esquerra estatista, i periodistes “subvencionats”, que no són altres que els sobiranistes, fins i tot els que branden l’esquelet de Marx per “dissimular”. Hi ha tortures denunciables i n’hi ha que no ho són. Li ho poden preguntar, per exemple, als últims detinguts de CDC, a qui se’ls va aplicar la tortura psicològica davant la indiferència de tothom. Com que no es diuen Otegi o Quintana, ningú no els dedicarà ni una línia. Al contrari, ja estan condemnats d’entrada.
Fa federat el que es diu a moltes tertúlies, sovint dominades per persones que parlen en boca d’altres. No sempre és així, per sort, però la tendència a seure en un mateixa taula analistes i polítics en actiu, en igualtat de condicions, desvirtua per complet el que hauria de ser una tertúlia d’anàlisi. Tothom té les seves fílies i fòbies, però tenir-les i manifestar-les és molt diferent que seguir les directrius d’un partit polític. Hi ha caps de comunicació d’alguns partits que creuen que un comentarista “afí” ha de fer de corretja de transmissió i per tant el pressionen. Qui té aquest capteniment acostuma a ser un d’aquells enzes que no s’ha guanyat mai la vida decentment. Cap comentarista adult i honest pot acceptar aquest joc.
El partidisme és, també, el que està destrossant el procés sobiranista. El diputat de la CUP Benet Salellas va declarar ahir dilluns a Catalunya Ràdio que el debat “Mas o març”, referint-se al fet que si no hi ha la investidura hi haurà eleccions, “aboca la CUP a una situació de fractura”, traslladant a la gent el que és un problema estrictament de partit. Però, és clar, per a Salellas el procés d’independència “demana” que la CUP “existeixi amb totes les seves forces, matisos i pluralitat” i per això “si algú vol trencar-la i ens planteja el debat en aquests termes, realment la ruptura pot produir-se”. Els partits són instruments i no pas esglésies i per això han de saber evolucionar en moments de crisi com l’actual. I si no ho fan, es trenquen.
CiU es va dissoldre. UDC va patir una escissió que l’ha deixat moribunda. El PSC s’ha dessagnat en diverses fases. ICV-EiUA s’han venut el patrimoni per un plat de llenties. Fins i tot el PP ha hagut de renovar-se i prescindir de la seva líder. Quins partits no s’han trencat a Catalunya per la qüestió sobiranista? De moment, si descompten C’s, dos: CDC i la CUP. Salellas suposa, amb el proverbial partidisme del militant, “que hi haurà molta gent que estarà molt contenta que la CUP es fracturi”. El mateix li podrien retreure els convergents davant la intransigència cupaire a investir el president de la majoria i cap de files de CDC. Ells també deuen tenir dret a existir “amb totes les seves forces, matisos i pluralitat”, oi? CDC, però, ha iniciat un procés d’autoliquidació que els sotragarà de dalt a baix. Miren més al futur que al passat, sobretot per preservar un espai polític que durant anys ha estat majoritari i que s’ha mogut, més o menys en bloc, cap al sobiranisme. No pot ser -ja ho he dit a Adéu, CDC, adéu– de cap manera un estratagema estètic.
Com vaig escriure en un article quan El Món era una altra capçalera, “el futur és dels patriotes“, d’aquella gent, com va escriure el poeta J.V. Foix el 1932, el patriotisme genèric, honest i pacifista de la qual s’oposa al patrioterisme compost i abstracte, encara que s’anomeni republicà, dels qui dominen l’estat i els mitjans de comunicació. Els patriotes de la revolució americana de 1776, a diferència dels patriotes francesos de 1789, no van renunciar mai a la individualitat ni van supeditar l’interès nacional al mer càlcul partidista. Han passat 239 anys i encara cal recordar-ho. Ells són, tanmateix, més lliures que nosaltres.
