Saben que molta gent els votarà igual. Saben que si a l’últim moment posen els electors entre l’espasa i la paret, aquests acostumen a comportar-se com xais responsables i obedients, es deixen de romanços, s’empassen les decepcions i acaben posant el vot a l’urna. A vegades falla, sí, però no molt. La política no funciona tan diferent dels supermercats: no estàs triant productes ideals, sinó el que més o menys et convenç entre els cinc o sis entre els quals et donen a escollir.
Sí, t’agradaria trobar un iogurt amb gust d’espígol, però, noi, noia, hi ha el que hi ha. T’aguantes i, si molt el vols, fes-te’l tu. Com que ja tenen clar que poquíssima gent es posa a fer el seu propi iogurt i a embolicar altres idealistes en la mateixa aventura, com que ja saben que ells mateixos han posat tots els paranys perquè sigui dificilíssim construir alternatives viables, acabes comprant el que volen, encara que et passis uns quants dies remugant.
D’això va la política: de construir i mantenir ramats estables de consumidors, de portar-los hàbilment a l’escorxador electoral, d’excitar-los quan toca i de saber que, en el fons, els agradi més o menys, la majoria es deixen pasturar.
Ens porten cap al carrer sense sortida que són sempre unes eleccions i confien que, al final, els «seus» no els fallaran. Entenen les eleccions com un perdó general dels pecats anteriors, màgicament esborrats, i una meravellosa explosió de promeses i bones intencions que s’aniran quedant pel camí fins que arribi el moment de tornar a aconseguir el perdó, que ells mateixos s’autoconcedeixen, i reiniciar així el cicle.
Quan la política s’emborratxa de partidisme, de tuits i titulars, de màrqueting, d’electoralisme, se n’oblida del país i de la gent a la qual serveix. Això val tant per a Catalunya com per a Espanya, i molt em temo que per a gairebé tot el món, amb poquíssimes excepcions.
Tots acaben pensant el mateix: ja servirem el país quan guanyem les eleccions, però primer hem de guanyar, aquest és el millor servei que podem fer al país. Tot s’acaba posant al servei de la victòria, com si fós la vareta màgica que ho resoldrà tot. Estan tan entretinguts mirant-se el melic i repartint ganivetades que no tenen temps per a res més. Al final, en el fons se’ls en fot. Insisteixo, amb honorabilíssimes excepcions.
La política democràtica i fins i tot pragmàtica i un punt cínica hauria de ser això: jo, ciutadà, deixo que el teu ego es faci gran i gran i més gran, i fins i tot t’aplaudeixo i per descomptat et pago un sou i et dono seguretat i honors, però tu a canvi et dediques de veritat a tenir cura dels afers comuns. El drama és que l’ego ho acaba devorant tot.
Pel camí, a vegades, tants egos descontrolats, crescuts, encantats d’haver-se conegut, acaben devorant un país sencer. Catalunya o Espanya, per posar dos exemples, ben diferents, però paral·lels. La política catalana s’està carregant el relat de Catalunya, i el mateix podem dir de l’espanyola: jo no me n’alegro, perquè de moment visc a una casa anomenada Espanya i encara que en vulgui una altra, si aquesta em cau al damunt, segur que hi prendré mal. Però, òbviament, em dol més que pel camí estiguem perdent una part essencial de la identitat catalana: el respecte. Estem enviant un missatge caòtic al món, ens estem perdent, fa anys, en partides de pòquer sense futur, estem destrossant el nostre propi relat com a país. Sense Estat, d’acord, i amb molts defectes, però país, que s’enorgullia (d’entre les poques coses de les quals fa segles que pot enorgullir-se) de tenir una «catalanesca manera» de ser i de fer.
Mires el carrer, mires el primer d’octubre, mires les diades i tantes altres extraordinàries fites, i veus que envien un missatge radicalment diferent del de les institucions i els partits, siguin republicans, unionistes, federalistes o extraterrestres. Són mons diferents, cada dia més desencaixats, generant més i més frustració i decepció. Un et parla de valentia, d’esperança, de certa ingenuïtat, d’ànsia de nous horitzons, de pau, de responsabilitat i seriositat: posa molt alt el llistó de la catalanitat. L’altre món pensa només en el seu melic i li és ben bé igual si arrossega el país sencer amb ell. Primer han de guanyar, no importen els danys col·laterals, després ja ho solucionaran tot. Estan convençuts, uns i altres, que al final, el dia de les urnes, no tindrem escapatòria i els acabarem votant. Raó no els falta, per desgràcia, fins que potser un dia…
