Antes partía que doblá!

"Han intentat ofegar els problemes -que ells mateixos han generat- reprimint les energies contràries amb un èxit francament millorable"

Aristòtil definí la política com l’art d’allò que és possible, d’intentar treure el màxim rendiment de les situacions complicades; fer el que es pugui, en definitiva. Sovint se’n troben versions alterades que, de vegades, per simple confusió, diuen que la política és l’art de transformar allò impossible en possible, però d’altres ho fan per assenyalar volgudament el camí d’elevació que els polítics han de tenir per superar les realitats imperfectes. La política ha de ser l’art, ara més que mai, de trobar solucions als problemes i permetre la convivència i la concurrència de les energies individuals per a fer projectes conjunts entre les persones i entre les comunitats d’arreu.

Fins ara els partits polítics espanyols no han aconseguit arreglar gaire res en relació a Catalunya ni sembla que en tinguin massa ganes. Han intentat ofegar els problemes -que ells mateixos han generat- a base de repressió. Però està clar que de moment l’estratègia del “antes partía que doblá” no està tenint els efectes positius que esperen.

A Catalunya, tant els partits nacionalistes (avui indepes) com la gent no enquadrada en els partits tradicionals no estan disposats a aplanar-se davant imposicions que consideren injustes i que els han fet perdre l’esperança d’una existència en comú amb Espanya. Qualsevol observador poc espavilat s’adonaria que creixen els partidaris d’abandonar les actituds polítiques realistes (“siguem realistes què sinó mai aconseguirem avançar”) perquè consideren que no són capaces de modificar la realitat, justament perquè l’accepten. Creix la gent que incorpora audàcia a la definició de nous objectius i que vol posar la política al servei dels objectius i no a l’inrevés.

Es busquen polítics amb visió (no ho confonguem amb visionaris). La gent vol líders que arrisquin, combinin imaginació i ardidesa i proposin solucions que, transformant realitats i barreres, puguin esdevenir veritables. Quan de temps perdurarà a Espanya la idea que la repressió és la solució? Quan de temps tardarà a entendre’s que el fet de trinxar la imatge de Jordi Pujol, o la moral d’Artur Mas, o descavalcar Puigdemont i Junqueras, o que plegui en Torra no arregla res?

 

Quina idea més il·lusa allò del “descabezamiento”... Que a Catalunya un referèndum tingui una acceptació del 80% és perquè hom sap que després d’un líder en vindrà un altre, i que cal una resposta política netament democràtica.

Deia Mayor Zaragoza que un premi Nobel de Física, en iniciar una conferència, va projectar una diapositiva amb tan sols una paraula: "Inèrcia". "Aquest és el nostre gran enemic -va dir el físic- perquè ens impedeix sovint fer les transformacions que són imprescindibles per a enfrontar els reptes de cada moment". L’estat espanyol és víctima d’una inèrcia que l’impedeix afrontar civilitzadament la seva relació amb Catalunya. Una inèrcia basada en la manera de relacionar-se amb el proïsme -i afrontar les dificultats- sense reconèixer mai el dret o els raonaments de l’altre. Una inèrcia repressiva que ve de lluny i que tant de mal li va causar a Filipines i a Cuba.

La darrera mostra, aquesta mateixa setmana: la imputació de Gonzalo Boye respecte de la qual Puigdemont ha escrit: “Lawfare (guerra jurídica) a tot drap. Quan algú els guanya les partides i els deixa en evidència, embestir sense miraments”. En paraules del president Sánchez: “Nosotros somos mucho más cabezotas”. Sí, definitivament crec que Espanya és víctima del seu propi i tradicional “sostenella y no enmendalla”.

 

Comentaris