La CUP ha fet la pregunta pertinent: “llista unitària, per fer què?”. Ningú no està afrontant de forma oberta i transparent el debat sobre el dia 22 de desembre, i tenint en compte que venim del Gran Buit i el Gran Trauma de l’endemà de la declaració d’independència, no s’entén que la intel·ligència col·lectiva sobiranista s’hagi enredat de nou en un debat sobre les llistes, en comptes d’exigir als partits que es defineixin sobre l’endemà de les eleccions al Parlament. Només des de les respostes sobre l’endemà es pot analitzar racionalment i honesta si el millor és una llista conjunta o tres de separades. I de moment aquestes respostes no les està oferint ningú. Ni ERC, ni el PDECat, ni la mateixa CUP que fa la pregunta.
I respecte a l’endemà, les alternatives no són moltes per a l’independentisme. Amb tots els matisos i les derivades que es vulguin, o s’aposta per parar i agafar aire, o s’aposta per tornar a l’atac. En el primer cas, correspon un programa de mínims: recuperar el control de la Generalitat, obstaculitzar des de dins el 155, evidentment treballar per la llibertat dels presos polítics mentre siguin a la presó, refer-se organitzativament, renunciar al momentum i repensar amb calma una nova estratègia cap a la independència; i tot això en el marc d’una legislatura llarga, de quatre anys, dins de la qual es produirien eleccions a Espanya i vés a saber el panorama que en queda. Resumit ràpid, el programa “agafar aire” seria això, i resultaria totalment coherent amb les llistes separades, perquè les solucions excepcionals només són pertinents i adequades per a objectius excepcionals. I també, que ningú s’enganyi, perquè el programa “agafar aire” permet geometries variables a l’hora de formar govern, incloent-hi els comuns.
L’altra manera d’enfocar l’endemà de les eleccions és entendre-les com una baula més de la cadena de legitimitats engegada el 27S, continuada l’1O i convertida en declaració de la República el 27 d’octubre al Parlament. En aquest marc interpretatiu, una victòria independentista, sobretot si és en vots i escons, seria equivalent a una ratificació popular definitiva (en urnes “legals”) de la declaració d’independència, i aleshores el Parlament i el Govern resultants, i també la ciutadania organitzada, haurien d’obrar en conseqüència. Estaríem parlant, doncs, d’una legislatura curta o curtíssima, que necessitaria de la màxima unitat i determinació, i per tant molt probablement la millor fórmula per afrontar-la seria un sol grup parlamentari independentista, resultat d’haver anat a les eleccions en una llista conjunta.
Crec que els ciutadans ens mereixem saber si les tres forces independentistes comparteixen el diagnòstic i quin és el seu programa per a l’endemà. Només així podrem opinar amb propietat sobre la millor manera d’anar a les eleccions, i sobretot, només així podrem votar sense risc de caure de nou, i potser de forma definitiva, en el Gran Buit i el Gran Trauma. Parleu-nos clar, si us plau.
