Ja fa massa dies que l’independentisme ha entrat en la dinàmica perversa i decebedora de generar jornades horribilis. Ho va fer al juliol, quan es va haver de suspendre el ple perquè no hi havia acord entre ERC i JxCat en relació als vots dels diputats que són a l’exili i a la presó, i ho ha fet ara, per la mateixa raó. Han passat dos mesos i la tensió només ha crescut i ha empitjorat. Vostès em podrien dir que la vida és això, que té dies bons i dies dolents. I servidora els diria que tenen tota la raó del món. Però malgrat això, el problema és que aquests desacords continuats són vergonyants per a la majoria de comuns mortals i tot el que generen és decepció i avorriment. El problema no és que hàgim perdut la majoria independentista, perquè això no ha succeït. El que passa és que hi ha una part de la Mesa i dels diputats catalans que s’agenolla davant de les accions del jutge Llarena i de l’aparell repressor de l’Estat per trencar la majoria sobirana catalana i hi ha una part que no ho fa. Que quedi clar! La majoria independentista existeix al Parlament de Catalunya i, tanmateix, no la podem fer efectiva perquè el partidisme prima per sobre de l’interès col·lectiu.
I quines són les conseqüències? Doncs en primera instància, la pèrdua de votacions en seu parlamentària (només dimecres se’n van perdre onze!) i la vulnerabilitat creixent d’un govern que tindrà problemes seriosos per mantenir la seva acció del dia a dia. Però, en una segona pantalla, la pèrdua de credibilitat dels partits independentistes. La ciutadania ja no s’empassa que un dia es tirin els plats pel cap i que al dia següent el president Torra i el vicepresident Aragonès intentin posar pau perseverant en l’argument de la no trencadissa. La desunió al Parlament i l’acceptació de l’estratègia de Llarena no afavoreix a ningú i no genera confiança. Així doncs, no ajuda a la situació dels presos i exiliats, no contribueix a la defensa dels seus drets civils i polítics, no contribueix a consolidar el somni col·lectiu de tenir un futur diferent del que ens ofereix l’Estat espanyol i no ajuda a generar confiança entre la ciutadania i els partits polítics. I és que, finament, la pèrdua de l’efectivitat de la majoria independentista al Parlament vulnera la decisió que la ciutadania va prendre a les eleccions del 21-D. Tanmateix, tampoc hem d’oblidar una altra conseqüència greu que ara no veiem, però que podrem copsar d’aquí a uns mesos: res del que s’està fent al Parlament de Catalunya no canviarà ni la repressió que els nostres presos polítics i exiliats estan patint en primera persona i encara menys l’estratègia del govern de Pedro Sánchez pugui fer en relació a un referèndum pactat. Convindria tenir clar que tot el que ha succeït durant els darrers dies i setmanes és de franc i fora bo que ens encomanéssim de la dignitat i el coratge que tenen les nou persones que són a la presó i de totes les que viuen a l’exili!
Què desitjo? Unitat. Encara que després d’aquests dies decebedors pugui semblar naïf, no em canso de demanar unitat d’acció i unitat en les propostes, fins i tot davant de les properes cites electorals. No veig millor manera d’encarar les properes eleccions municipals i europees que amb llistes de país (a l’estil del que ja es proposa a Argentona!), les quals serien un clar senyal que la República és el nostre futur comú i el nostre anhel col·lectiu, sempre superior als interessos d’uns partits que han de ser l’instrument que la faci possible. Potser, només potser, la propera estrena de la Crida Nacional per la República podrà posar un fil de llum a aquesta situació!
I finalment, què goso demanar? Sol·licito que els partits parlin clar perquè la ciutadania ja ho ha fet a bastament. La ciutadania va votar dret a decidir i va votar República. Per tant, ara convé que tothom sigui capaç d’explicar quina és la seva estratègia per aconseguir-la i quines són les renúncies a les quals estan disposats a arribar. I un cop això estigui clar, la ciutadania, que -dit amb totes les lletres- no és imbècil, triarà.
