L’altre dia vaig rebre a la feina un correu electrònic on molt amablement, em demanaven si volia explicar les coses que m’agrada i no m’agrada sentir al llit. Era per la secció de sexe d’un programa de ràdio, on estaven buscant testimonis femenins, i es veu que devien considerar que la meva experiència resultaria prou interessant. La setmana anterior, havien fet un especial “homes” , on alguns amics i companys de feina havien contestat coses com per exemple, “No m’agrada que em preguntin què penso, ni que parlin massa”. No m’ agrada sentir: “ja està?”, ni tampoc “amb en X no em passava”. Ni tampoc vull que em diguin “ja està tota dins?”.
Vaig llegir aquests exemples, tan aclaridors, amb els quals em devien voler il•lustrar i convèncer per col•laborar-hi. Més avall, en el mateix correu electrònic m’avisaven que vindrien de seguida a gravar-me. Així doncs, per no trobar-me remenant el meu tallat de màquina enmig dels passadissos de la ràdio, sense saber ben bé què dir-li a una becària sobre què m’agrada o no sentir al llit, i també perquè això només m’importa a mi i a molt poca gent més , vaig prémer ràpidament el botó de resposta del meu teclat i vaig dir que no.
Va ser una resposta impulsiva. No m’ho vaig pensar gaire. Però també he de confessar que immediatament vaig sentir una barreja de remordiments i curiositat, i l’endemà vaig voler escoltar la secció. Volia saber quina de les meves companyes destinatàries del mateix correu havien dit que sí. Alguns testimonis van ser, per exemple, “No m’agrada sentir marranades”. “No m’agraden les paraules massa toves o romàntiques.” I ” no suporto que es tirin pets o que ronquin”. Això últim em va arribar al cor, llàstima no haver-hi pensat abans, és una resposta una mica escatològica però no és gens comprometedora.
Tan de bo que en el pròxim correu electrònic que rebi, els meus companys em demanin quin és el meu paisatge favorit de Catalunya. Mentre m’espero, us diré que el meu és el Lluçanès, encara que tampoc sé ben bé a qui li pot agradar sentir-ho, ni tampoc a on.
