Durant els mesos vinents es parlarà molt de números. La negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat, les imminents eleccions catalanes i el daltabaix provocat per la pandèmia faran que una part important del debat públic giri al voltant dels euros i els seus números.
Però no descobrim res de nou si diem que cada un mira els números que li interessen. La tria dels números dels quals es parla és una decisió profundament política. Per això, davant la pandèmia de números que ens espera, caldria plantejar-se quins amb quins números treballarem políticament, des de Catalunya.
Al període comprés entre el 2004 i el 2012 el debat sobre el finançament autonòmic a Catalunya va tenir un paper central, ja que per a molts aquests números eren la base de la seva acció política. Primer perquè justificaven la necessitat d’un nou Estatut d’Autonomia que clarifiqués el tema del finançament autonòmic. La caiguda de l’Estatut en mans del Tribunal Constitucional també va significar el tancament de la possibilitat de millorar el finançament. A partir d’aquí, el sobiranisme català va posar la directa: “objectiu independència”.
A partir d’aquí el debat sobre el finançament va decaure. Per una banda l’espanyolisme tenia incentius per no tocar un tema que havia estat un dels grans motors del sobiranisme. Per una altra, el sobiranisme que entrava en mode “marxem” no podia encabir al seu relat la demanda de millores en el finançament. Quin sentit tenia queixar-se del finançament autonòmic si estàvem a les portes de la independència –també econòmica– de l’Estat espanyol?
Però com és evident, la dependència continua i les perspectives econòmiques provocades per la crisi de la Covid haurien de posar, un altre cop, el debat del finançament sobre la taula. El debat sobre els números ha de tornar. Entre altres coses perquè pot ajudar a desembolicar l’embolic discursiu en què es troba instal·lat el sobiranisme.
Com es poden obviar els números autonòmics quan una de les estratègies independentistes és “governar bé” l’autonomia? Com es pot fer una “confrontació intel·ligent” sense tenir al teu costat una gran majoria de la població que viu i pateix les conseqüències d’aquests números? Cal tornar a parlar de números i per fer-ho caldria també a) revisar quines limitacions té avui parlar de números, b) repassar quins errors es van cometre en el passat quan es va tocar aquest tema, c) definir quins han de ser els actors d’aquest debat i d) intentar visualitzar quina ha de ser l’estratègia i el missatge per a una societat catalana que, insisteixo, patirà de valent els números que venen.
a) Números sense pujolisme possible.
La vocació històrica de Convergència per parlar de números neix de la possibilitat d’anar a Madrid a buscar peix. El raonament era que si “estrenyem” podrem treure alguna cosa per omplir el cove. No és descartable que en el futur pròxim veiem com els hereus de Duran i Lleida tornaran a parlar de números. Però Marta Pascal (i qualsevol que vulgui parlar de números) haurà de fer l’exercici valent d’assumir que el cove està foradat i el peix està podrit. El “gobierno más progresista de la història” governa rodejat per un ecosistema polític i mediàtic que no permetrà de cap manera que cap sardineta abandoni la matriu econòmica estatal amb destí a Catalunya. I no només l’ecosistema político-mediàtic: o algú creu que el suport d’Arrimadas als pressupostos del PSOE portarà “plujes de milions” a Catalunya? O algú creu que l’Agència para la Reconstrucción Nacional per gestionar els fons d’Europa que proposa Casado parla d’alguna altra nació que no sigui la hispano-centralista amb epicentre a BankiaCaixa? Hem de parlar de números però no per aconseguir el miracle dels peixos sinó per entendre la desigualtat, el patiment i la injustícia que cada dia es viu a Catalunya. Hem de parlar de números per entendre que aquesta desigualtat no cau del cel sinó que neix a les oficines madrilenyes on es couen els corrents de diners, les fusions i els circuits financers que ofeguem milions de treballadors.
b) i c) Qui ens roba?
L’absència actual d’un veritable debat sobre números i finançament autonòmic s’explica, en part, pel classisme vomitiu amb què certes figures del nacionalisme català van entomar el debat al seu moment. Recordeu en Duran i Lleida carregant contra els jornalers andalusos per explicar la seva indignació elitista? “En otros sitios de España, con nuestra contribución, reciben un PER para que pasen el resto de la jornada en el bar de su pueblo” va arribar a dir.
Serveixi aquest exemple per recordar que el debat dels números i el finançament a Catalunya ha estat durant molt de temps en mans de persones com Duran i Lleida. I això ha provocat, crec, que gran part de l’esquerra catalana hagi decidit deixar aquest tema al calaix per por a ser identificats amb aquestes posicions pròpies de la Lega Nord. Però si el sobiranisme com a moviment (i l’esquerra com a ideologia) no es volen separar definitivament de la realitat material de la gent que viu a Catalunya, ha d’entomar la realitat punyent del finançament autonòmic. Com hem dit abans, no per anar preparant el ‘peix al cove’ sinó per deixar al descobert la lògica amb què es mouen els diners a l’Estat espanyol. Cal arriscar i obrir-se, per exemple, a una lectura en clau colonial sobre el flux financer a l’Estat i preguntar-se quin és el paper de les elits en la gestió dels recursos que produïm els treballadors en general i els catalans en particular. Arriscar-se a estudiar la viabilitat de donar-li la volta a les paraules de Duran i Lleida. I si la realitat serà que els obrers catalans li estan pagant la festa a la Casa d’Alba? I si l’esforç fiscal dels treballadors catalans paguen els privilegis dels “señoritos” dels “cortijos” extremenys? O això tampoc es pot dir? Fins aquí ha arribat a calar el discurs infame que equipara parlar de finançament amb ser “insolidari”? Quina solidaritat és aquesta que desplaça recursos de qui treballa cap a qui fa dècades que espolia territoris amb el vistiplau del poder que, des de Madrid, ha creat un sistema fiscal fet a mida dels poderosos? L’esquerra no hauria de mirar cap a una altra banda davant les estructures econòmiques que condicionen la vida de milions de persones.
d) Assumir la governabilitat de l’autonomia a l’espera de tenir plena sobirania sense debatre ni pensar ni fer política sobre les estructures econòmiques que la sostenen. Cap altra cosa és un suïcidi polític. A la vegada, “confrontar” requereix una transversalitat tan gran com transversal és la càrrega que suposa un sistema fet a mida d’uns pocs. Parlar de números és un repte col·lectiu que, lluny d’implicar renuncies, obliga a l’estudi, aprofundeix consciències i articula majories. Cal parlar de finançament autonòmic si volem deixar enrere l’autonomia.
