Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el president de la Generalitat, José Montilla, va anunciar que demanaria una entrevista amb el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Dit en aquell moment semblava ben be que el president Montilla tenia tota la intenció de presentar-se al Palau de la Moncloa per escalfar-li les orelles a Zapatero, i més desprès de l’impressionant èxit de la manifestació del 10-J. Però els dies anaven passant i al president de Catalunya no li donaven hora. Potser va ser això el que va fer que l’eufòria inicial s’anés refredant. Finalment li van dir que l’esperaven dimecres, un cop el president espanyol tingués enllestides les resolucions del debat de política general.
No només el van fer esperar, si no que Rodríguez Zapatero va fer allò tant lleig de dir en públic -abans de la reunió- el mateix que, suposadament, li va dir desprès en privat durant la trobada: en aquest cas que la seva intenció es curar els ferides de la sentència legislant per salvar, del tot o en part, algun dels capítols i competències laminats pel Constitucional. Montilla no va aconseguir arrancar-li res més enllà d’aquesta declaració d’intencions. Tot i això el primer secretari dels socialistes catalans van dir que estava moderadament content de com havia anat la conversa, i ho va justificar dient que l’objectiu no era concretar res i que des que es tractava era de parlar de política. Com a balanç de la trobada va destacar que el dos havien coincidit a dir que tenim un problema.
De que es queixen els polítics, sin són els primers que redueixen la seva activitat a la xerrameca i a remoure la cua o fer el fatxenda? Que vol dir parlar de política? No és parlar de política abordar urgentment la reforma del Tribunal Constitucional? És polític posar fil a l’agulla de a la modificació de la de la llei orgànica del poder judicial? No és una prioritat política analitzar el compliment de l’acord de finançament i de la disposició tercera de l’Estatut, es a dir, de les inversions que hauria de fer l’Estat a Catalunya. Segurament Zapatero i Montilla estaven tant entretinguts a jugar als escacs sense saber a quin costat del tauler havien de moure peça que no en van parlar de res d’això. Ni vint-i-quatre hores desprès el ministre de foment i home fort del PSOE, José Blanco, sortia a anunciar la tisorada de les inversions previstes a Catalunya. Al PSC no li va quedar més remei que posar cara de pòquer i qualificar-les d’assumibles. Mentre uns parlen, els altres fan política.
