Aquest dilluns em despertava amb una entrevista a moltes veus que l’amic Jofre Llombart conduïa a RAC1 amb aquest personatge sinistre que es diu José Manuel Villarejo i que com a comissari de la policia espanyola va tenir molt a veure amb allò que anomenaren “Operació Catalunya”. De fet, l’individu ha estat ficat en això i en un munt més de sidrals llefiscosos, i malgrat tot, el PSOE s’ha unit al PP a l’hora d’impedir que desfili davant d’una comissió al Congrés dels Diputats on teòricament s’està investigant tot plegat. Dubte existencial que al moment em va assaltar en pensar-hi: tampoc no caldria, oi? Total, per a què? Hores després, seguint la compareixença de Luis Bárcenas a la mateixa casa i de Vicky Álvarez al Parlament, m’hi refermava mentalment amb èmfasi: no, no cal. Més antisistema allà on diuen que resideix la sobirania popular, no, si us plau. Prou ens han castigat aquests individus amb els seus moments de glòria a la televisió porqueria, als digitals porqueria i fins i tot al cine porqueria. Cal que ens empastifin també (i més) les institucions? No, sobretot si a més de tot plegat no se’n destil·la res de bo ni útil que aporti llum o conseqüències per als qui han delinquit.
Personatges com Bárcenas, Villarejo o Álvarez buiden el pap a plaer en uns mitjans de comunicació on, en molts casos, això passa previ “caixa cobri” o a canvi d’un tractament determinat per part del mitjà de referència o de companys de grup. Bárcenas n’ha estat el rei, en això d’aconseguir que altres parlin per ell a través de digitals porqueria que són màquines de desinformació massiva. Per tant, ja m’estaria bé que res de tot plegat no passés al Parlament de Catalunya o en un Congreso de qui també en pago les misses.
Ara Villarejo parla a través de programes de televisió i de ràdio amb prestigi, però la seva autèntica vocació la mostrava en cameos en pel·lícules de Chiquito de la Calzada i altres d’aquest nivell. Cine porqueria per algú que s’hi ha mogut tota la vida i que ara, ni amb totes les rentadores del món no se’n podria blanquejar la imatge. Un parlament no hauria d’ajudar a intentar-ho ni de lluny, sumant-se a la festa.
I Vicky Álvarez, a qui només supera en esperpent la seva antiga companya de confidències Alicia Sánchez Camacho, ja va fer el seu agost en els platós de la televisió porqueria. No trobo la justificació real perquè el Parlament sumi una plataforma de projecció a una subjecta d’aquestes característiques, més, hi insisteixo, quan no va annexa a cap esclariment real, a cap prova de pes o a cap cosa que no hagi dit del dret i del revés a través dels mitjans de comunicació. Això sí, el ventilador (amb funció d’aspersió selectiva) l’hi porta ella, en Bárcenas, en Villarejo i tota aquesta fauna. I la porqueria, au a volar, empastifant, de passada, les parets d’unes institucions que haurien de fer-se respectar més. M’agradaria creure que si algun dia a Catalunya podem muntar un nou país, coses d’aquestes es contemplaran d’entrada.
