He de dir que m’ha sorprès i indignat la noticia de l’informe dels lletrats del Parlament que concloïen que no pot ser convocat un ple no presencial per mitjans telemàtics que va ser acordat per la mesa el passat dia13 i 17 de març. He cercat l’informe i me l’he llegit amb deteniment trobant a faltar consideracions que crec que són essencials i que han portat a aquesta conclusió que em sembla absurda, ja que suposa la impossibilitat de reunir el ple fins després de passar la pandèmia, ja que cal modificar abans el reglament.
Els lletrats no han pres en consideració que, per la interpretació de la llei i en general del dret és essencial no cenyir-nos només a la literalitat dels textos, si no també a la realitat social del moment en que s’aplica, i sobretot també a la finalitat d’aquelles normes.
L’estatut de Catalunya estableix que el Parlament representa el poble de Catalunya, exerceix la potestat legislativa i controla i impulsa l’acció política del govern. El que en diem la sobirania popular.
Per tant és un òrgan essencial de tota societat democràtica que no pot deixar de fer aquesta funció, sigui quines siguin les circumstàncies que es produeixin. Sobretot en aquesta situació d’excepcionalitat com la que vivim és quan és més necessari que no s’aturi per donar resposta a l’emergència.
Si del dictamen s’arriba a la conclusió que no pot reunir-se el ple, es una prova que no hem tingut en compte assegurar la finalitat de la institució, o, no crec que sigui el cas, es considera no essencial.
El reglament de la cambra estableix que els diputats i diputades tenen el dret i obligació de participar a les sessions parlamentaries als debats i votar. També el president de la Generalitat té uns drets i funcions que són essencials en l’activitat del Parlament.
En aquest moment ens trobem davant d’una autèntica emergència, que va més enllà d’una situació de força major, i en el que hem de trobar una solució per mantenir l’activitat de la cambra, garantint que el govern i parlament segueixin complint les seves funcions amb plenitud, tot garantint i respectant els drets i obligacions, dels diputats i diputades i dels presidents i consellers del govern.
Ens trobem en una situació que no té precedents, que no està prevista en el reglament de la institució, però això no vol dir que s’hagi de paralitzar.
Les noves tecnologies no han de ser preses com quelcom d’estrany o que la seva utilització ha de ser prevista directament, si no com eines que poden permetre garantir les funcions del Parlament, sobretot en moments com els que vivim. Dir que no està previst utilitzar tècniques no presencials seria com dir que no està previst en el reglament les conferències telefòniques o per videoconferència entre els presidents de la Generalitat i el Parlament que de ben segur en aquest dies s’ha repetit.
La qüestió és quina és la solució tècnica que adoptem d’entre les moltes que se’ns ofereixin perquè en cada cas, es garanteixin els principis que han de tenir aquestes reunions, en que hi hagi una presència, virtual o no, capacitat d’intervenció dels membres i de quina manera es garanteix les diverses maneres de vot previstes. Disposem en aquest moments de sistemes que garanteixen que tots els diputats i diputades puguin ser presents a les sessions, intervenir i votar amb seguretat.
Reduir l’aforament dels plenari com es proposa, quan hi ha mitjans tècnics per garantir la participació, no és una solució adient ja que lesiona el dret de participació que tenen i és essencial que mantinguin.
La jurisprudència i solucions jurídiques de les diverses cambres amb anterioritat no ens serveixen de gaire, ja que tracten de solucions a problemes com ara baixes maternals i malalties, no de situacions excepcional, sobretot quan algunes s’han dictat amb un evident biaix polític per a dificultar de manera impròpia la immunitat del Parlament. Ningú havia previst una situació de confinament de persones per evitar el contagi d’una epidèmia. Per això ara és el moment d’utilitzar les eines tècniques que sortosament disposem per a garantir el funcionament del parlament i del govern de manera efectiva, cosa que hauria estat molt difícil de solucionar anys enrere.
El la nostra història immediata trobem un moment excepcional que va viure la nostra cambra i es va adoptar una solució. El 1937 finia la primera legislatura i el Parlament es en un país amb Guerra, que feia impossible fer unes eleccions, va aprovar la llei de 19 d’agost de 1937 prorrogant la legislatura, que establia l’obligació del president de convocar eleccions en el termini de tres mesos a comptar de la data en que es vencés la sublevació militar feixista. La cambra mantenia plena capacitat legal fins a l’elecció del nou parlament. Aquesta disposició va permetre que en l’exili les institucions seguissin actives malgrat que van triomfar els feixistes. Es va poder mantenir el govern a l’exili, entrant en funcions el President Irla com a president del parlament en ser assassinat el President Companys i elegir el president Tarradellas. I que aquest el 1977 retornés enllaçant amb la legalitat, en ser derogada la llei franquista del 1938 que havia suprimit l’estatut.
És imprescindible que el Parlament segueixi les seves funcions amb plenitud com a òrgan representatiu de la sobirania del poble i exercint funcions legislatives i de coadjuvació necessària i control de l’acció del govern i especialment amb la presidència de la Generalitat, si no ho fa incompleix l’Estatut i el que és més important fa deixadesa de la seva funció.
Mirem la nostra tradició jurídica, que es basa més en l’equitat i la justícia material que la formal i cerquem solucions imaginatives aplicant els mitjans tècnics que tenim ara o que demà algú ens pot posar a les mans, que permetin seguir treballant superant el fet que algun diputat o diputada hagi d’estar confinat a casa o no sigui aconsellable el seu desplaçament. És bo que aportem a la tradició parlamentaria europea solucions noves a aquesta situació d’emergència.
Per acabar voldria recordar que la nostra actual legislatura no és la dotzena sinó la tretzena, ja que a diferència de l’actual estat monàrquic que no és continuació de la república ni se’n reivindica, les nostres institucions tenen reconeguda una continuïtat jurídica de la republicana. Per tant hi ha un enllaç jurídic amb el règim nascut el 14 d’abril del 1931 com ho va reconèixer el decret llei del 1977 i la llei de retorn dels papers de Salamanca en reconèixer el dret de la Generalitat de recuperar el seu arxiu institucional requisat. Reivindiquem-lo i fixem-nos amb la nostra tradició jurídica completa com ho estableix el llibre primer del nostre codi civil.
