Parin de parir

"Les trompetes de l'apocalipsi demogràfic tornen a sonar. Tenim campanya a la vista. Missatge, el de sempre: al món hi sobra gent –gent pobra, és clar"

Les trompetes de l'apocalipsi demogràfic tornen a sonar. Tenim campanya a la vista. Missatge, el de sempre: al món hi sobra gent –gent pobra, és clar.

Alguna en preparen. Fa dues setmanes, The Economist canonitzava la baixa natalitat i el control de població com a factor de desenvolupament en un dels seus leaders i en un llarg –i interessant– briefing. Aquesta setmana és Le Monde qui prestigia en portada l'enèsim informe pessimista de l'ONU sobre la cosa, avisant que la superpoblació agreujarà l'escalfament global. De seguida entraran en joc La Repubblica, Süddeutsche Zeitung i altres sospitosos habituals. S'admeten apostes.

La campanya funcionarà. El control de població és un afer sobre el qual el periodisme –i la burgesia benpensant– manté una d'aquestes sospitoses unanimitats que cancel·len l'actitud professional de contrastar-ho tot.

Sorprèn la facilitat amb què guanyen portades els partidaris del control de població (de la pobra i més indefensa, insisteixo) i la ferotgia i menyspreu amb què es maltracten les alternatives.

Ho va patir als anys 70 el demògraf Colin Clark i el seu clàssic Starvation or Plenty? Ara li toca a Dambisa Moyo. A Dead Aid, aquesta zambia ex analista de Goldman Sachs, explica perquè l'ajuda no funciona i proposa una altra opció.

Per la seva pròpia naturalesa, argumenta Moyo, les benintencionades ajudes al desenvolupament només alleugen el sofriment immediat. Rarament seran plataforma de creixement a llarg termini. Ben al contrari: afavoreixen els factors que sostenen el cercle viciós de la pobresa: dependència, corrupció, mal govern.

Des del 1950, els països més rics han fet arribar a Àfrica almenys un bilió de dòlars en ajudes al desenvolupament. Tot i això, la renda per cápita mitjana del continent és avui més baixa que fa trenta anys. Més del 50% dels africans encara viuen amb un dòlar diari o menys. I malgrat la condonació de deute dels anys 90, aquests països encara paguen uns 20.000 milions de dòlars a l'any. Sorprenent.

Aquest deute es paga a costa dels pressupostos d'educació, de sanitat pública i d'infraestructures. Mai de la despesa militar, tan convenient per a sostenir les tiranies que governen la majoria d'aquests països i mantenir a ratlla als malcontents. I oferir bons rendiments a la indústria de la mort, tan nostra.

El 2002, la Unió Africana calculava que la corrupció li costava al continent 150.000 milions de dòlars a l'any.

I els donants internacionals? Molts fan els ulls grossos mentre els seus diners alimenten els tripijocs locals i beneficien els seus negocis. En el cas dels governs, els permet, a més a més, vantar-se de la seva solidaritat, un eficaç analgèsic social.

Moyo proposa altra cosa: transparència, governs responsables i servei públic eficient.

El flux continu de diners gratis només serveix per a mantenir en el poder a governs ineficients, als quals no els cal recaptar impostos ni rendir comptes. En tenen prou amb pagar soldats.

I insisteix: la necessària estabilitat política només s'assolirà amb una base econòmica sòlida que les ajudes no poden proporcionar. Moyo proposa un nou enfocament financer: col·locació de bons en el mercat internacional (Ghana ha reeixit aquí), microcrèdits, capital risc i menys traves al lliure comerç –i afegeixo: també en els nostres subvencionadors països.

Àfrica necessita socis financers i comercials honrats, no un interminable cicle d'ajudes que la manté depenent i oprimida.

Però, amics i amigues, la nostra opció és una altra. Ens estimem més dir-los-hi: africans, vostès han de ser menys. Parin de parir.

Un dels grans solistes d'aquesta musiqueta és Paul Ehrlich, un professional de l'apocalipsi demogràfic des de fa 40 anys. El 1968 va publicar The Population Bomb, llibre de capçalera de tots els controletes. Se'n van vendre dos milions d'exemplars. Déu n'hi do. Segons Ehrlich, calia contenir la població peti qui peti per a evitar la ruïna imminent del planeta. Llavors érem 4.000 milions d'habitants. Ara som 6.600. I tan tranquils.

Les catastròfiques prediccions d'aquest veterà del col·lapse mundial són tan contundents com errònies: "A la dècada dels 70 el món sofrirà fam, centenars de milions de persones es moriran de gana". O bé: "No he trobat encara ningú familiaritzat amb la situació que cregui que l'Índia serà autosuficient en aliments el 1971 ni mai". Els països desenvolupats, deia, havien d'abandonar les àrees del món sense remei, tallant tota ajuda alimentària.

L'Índia és avui exportadora d'aliments i una potència emergent.

Fixeu-vos en els títols dels seus llibres: Com ser un supervivent (1971), La fi de l'abundància (1975), Extinció (1981), El fred i les tenebres: el món després d'una guerra nuclear (1984), L'explosió de la població (1990), Un món ferit (1997)... Un autèntic monstruari. Sembla la llista de pel·lícules d'un deixeble de George Romero.

Ehrlich és un apocalíptic serial: ha predit l'esgotament de minerals bàsics per a 1985, la reducció de l'esperança de vida als EUA a partir de 1980 pels pesticides, la mort de centenars de milers d'habitants de Nova York i Los Angeles per contaminació... Per comparació, Jim Jones era la Capuxeta Vermella.

En fi, és un miracle que Ehrlich estigui viu.

I de miracle res. El 24 de novembre, el president José Montilla lliurarà a Ehrlich el premi Ramón Margalef d'ecologia, dotat amb 100.000 euros. Home, així sobreviu qualsevol. Ja pateixo pensant en què se'ls gastarà.

Faria riure si no fos perquè idees com les d'Ehrlich i dels seus amargats seguidors han fet d'Àfrica un continent pitjor per als africans, que són els veritables supervivents d'aquest terrorrista científic. I això premia Catalunya? La Catalunya optimista que sap on va? Em moro de vergonya. Tu no?

 
 

Comentaris