C’s i el PSC s’han convertit en la nova parella repatània de la política catalana. El partit d’Inés Arrimadas i el de Miquel Iceta s’han negat a assistir a la constitució de la comissió d’estudi del pocés constituent al Parlament, en una actitud que ratlla la falta de respecte a la institució. No hi ha precedents d’un boicot d’aquestes dimensions.
La comissió, que està presidida per Muriel Casals, compta amb el suport explícit de Junts pel Sí, de la CUP i de CSQP. I el PP també hi és present i ha decidit fer allà la seva critica política.
Per això sorprèn tant l’actitud radical que han adoptat C’s i socialistes al plantar una comissió parlamentària, quan ni tan sols el partit de Mariano Rajoy i de Xavier García Albiol ha jugat aquesta carta extremista. Quan en una actitud de protesta excepcional un partit boicoteja l’acció d’un legislatiu és perquè vol llançar-hi un obús frontal. Però ni tan sols això ha funcionat als dos partits repatanis perquè el PP no ha compartit l’ofensiva i ha estat més moderat.
En el cas del PSC la desorientació sembla hores d’ara de proporcions astronòmiques. En dos anys el partit de Miquel Iceta ha passat de defensar el dret a decidir i un referèndum pactat, a superar fins i tot el PP en la seva gestualitat contra la independència.
El PSC va patir molt en l’etapa de Pere Navarro quan es va començar a dividir, i al partit ara en donen les culpes a l’haver-se acostat al dret a decidir. Ho han interioritzat. El dret a decidir els mareja, i en fugen com un gat escaldat. Però ja va dir Émile Durkheim que si et mareja la visió de la sang has de saber que no és per les propietats que té la sang, sinó per tu com hi reacciones.
I la reacció del PSC a la independència cada cop més agafa forma d’hipèrbole, cosa gens recomanable en política.
