Una de les pitjors coses que ens ha llegat el monoteisme abrahàmic és la falta de respecte cap a totes les creences místiques prèvies o contemporànies. De cop, religions com la grega o la germànica esdevenien mitologies infantils. Contes de fades i bruixes insostenibles segons la mateixa gent que creia que un vell semita havia construit un vaixell de fusta per encabir-hi totes les espècies animals del món. Amb aquesta idea preconcebuda hem concentrat les nostres possibilitats espirituals ens els dos o tres productes que les grans marques comercials de la fe ens han donat.
Així hem esdevingut una societat moderna arrelada en principis fonamentals del cristianisme. Parar l’altra galta, estimar el pròxim, compartir allò que tenim i ser honorables en termes sexuals. Això no vol dir que els europeus no siguem violents, egoistes o fornicadors. Vol dir que, si ho som, ens n’hem d’amagar una mica perquè socialment no són comportaments recompensats. Però ¿sempre ha estat així? ¿Té sentit que els humans ens emmirallem en éssers perfectíssims i intangibles com el Déu cristià? ¿Per què seguim una religió que estableix un estàndard tan perfecte com Déu (que no té ni forma humana) o Jesús (que es va deixar torturar i matar per amor)?
Els europeus de fa mil cinc-cents anys construïen el seu món espiritual a partir de la seva pròpia humanitat. Els déus eren éssers superiors però amb un peu a terra. Odin passejava com un viatger, amb un barret al cap, i li faltava un ull que havia perdut a canvi de beure de la font del coneixement. El Déu cristià castiga la humanitat per tastar el coneixement. Odin s’arrenca un ull per obtenir aquest coneixement i el comparteix amb els homes.
El cristianisme ha estat una religió útil. Un bàlsam per mantenir la gent en silenci. Una creença vertical que circulava des del poder cap al poble. Si Jesús va morir a la creu ¿per què no s’hauria de sacrificar un pagès a treballar 20 hores pel seu amo? El model era el patiment i el respecte cap als de dalt. És possible que el nostre món actual necessiti Odin i fidels del senyor d’Asgard. Potser és el moment de no avergonyir-nos de ser humans. De no demanar perdó per voler gaudir de tot allò que ens dóna el món. De no sacrificar-nos com xais. Potser ha tornat l’època de tenir menys por i d’entusiasmar-nos sense vergonya per l’alegria de viure.
