–Un pot de llenties, si us plau.
–De los grandes o de los pequeños?
–Dels grans.
–Un euro con diez.
–Gràcies.
–Venga, hasta luego.
Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.
Experiències com aquesta les vius amb una barreja de sensacions agredolces: una mica d’alegria perquè és la constatació que els nouvinguts (com a mínim una part significativa) perceben el català com una eina útil per viure al país ―ho corroboren les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població corresponents al 2008, que indiquen que 7 de cada 10 nouvinguts estan interessats a aprendre català―; una mica de tristesa perquè de vegades els ho posem realment difícil; una mica de satisfacció perquè veus que els esforços i els recursos que es destinen a apropar la llengua als nouvinguts comencen a donar resultats, i una mica de ràbia perquè de vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus propis parlants, encaparrats a fer-se una mena d'”autoboicot”. Creences del tipus “aquest no fa pinta de parlar català i, per tant, no el parla”, continuen funcionant, encara que els fets en les desmenteixi davant dels nassos.
Davant d’aquesta realitat, és necessari (i també comença a ser urgent) aconseguir fer prendre consciència als mateixos catalanoparlants del paper clau que tenen en la percepció que els nouvinguts s’emporten de la nostra llengua. D’aquesta manera es podran començar a canviar conductes. Justament en aquesta línia ―desvetllar consciències per canviar conductes― treballa Tallers per la Llengua i en el mateix sentit s’han desenvolupat campanyes interessants com “Si us plau, parla’m en català” o “Encomana el català”.
Iniciatives com aquestes són útils i necessàries, però no suficients. Un impuls per afavorir conductes lingüísticament responsables hauria de venir de persones de referència dels diversos àmbits socials, culturals, esportius, polítics, comunicatius, etc., que podrien exercir com a bons models lingüístics per als catalanoparlants. Perquè ―no ho descobrirem ara― a les persones sovint ens influeix més el comportament de qui admirem per un motiu o altre que l’efecte de centenars de campanyes pensades per fer-nos canviar de conducta. On són alguns mediàtics catalans sempre disposats a sumar-se a tota mena de causes justes?
