Pànic a passar del 50%

El “govern efectiu” ha permès el procés judicial kafkià i l’existència de presos polítics, i no els ha alliberat, com sí exigeixen les agències de l’ONU i entitats defensores dels drets humans"

La setmana passada, i durant el debat a les corts espanyoles sobre la llei de pressupost, vam assistir a l’enèsim desagradable incident, a còpia de mutus retrets, entre Gabriel Rufián i Laura Borràs. Més enllà de les formes i la (re)creació de dos personatges -en el cas del d’ERC, pròxim a la caricatura-, és un símptoma més de l’agra disputa per un nínxol electoral, que sovint equival a un mateix espai social. Resulta obvi que les eleccions (no oblidem que forçades per un tribunal sota les ordres del Valle de los Caídos) de febrer pròxim atia els pitjors instints de persones fins i tot raonables, i que converteix sovint el debat públic en una mena de piscina de piranyes. Ara bé, d’espectacles lamentables en la política catalana dels darrers tres anys, n’hem assistit a diari. El penúltim, la penosa manera sobre com s’ha apartat el president Quim Torra, probablement el més literari dels presidents de la Generalitat moderna, ha representat tota una humiliació per a unes institucions pròpies tocades i laminades dia sí, dia també. No està de més recordar les inconsistències d’un Parlament -expressió del poble, en termes de teoria política-, a qui un tribunal hostil limita la llibertat d’expressió, i que acata de manera vergonyant ordres que obertament representen una prevaricació.

A tot això, en el trist balanç d’una legislatura depriment, caracteritzada per la repressió de la dictadura monàrquica hispànica (i els seus mariatxis d’esquerres), s’afegeix una discutible gestió del covid19, amb certa obsessió per limitar drets civils, caos a residències privatitzades, carències d’un sistema sanitari desmantellat, amb una carència de fons econòmics causats per un endèmic espoli fiscal, una sublim incompetència a l’hora de repartir ajuts, o un Departament d’Educació que canvia protocols cada deu minuts i que, a còpia de retallades acumulades, no ha fet, malgrat el mantra  de les aules un lloc segur, sinó una plataforma electoralista. A tot això, s’afegeix una Generalitat incapaç de controlar uns Mossos que, com a tota policia espanyola, protegeix feixistes, persegueix antifeixistes, i esdevé un eficaç repressor de l’independentisme, agredint a la seva pròpia població tot defensant els interessos de l’anticatalanisme borbònico-voxista. Com a torna, i gairebé de manera simbòlica, mitja dotzena d’ultres són capaços de vandalitzar a plena llum del dia l’edifici de la Generalitat entre la passivitat policial, mentre que un activista que despenja una bandera de l’edifici de la Generalitat a Girona, ha hagut de passar per detencions i calvaris judicials.

Podríem pensar que es tracta de covardia. O de simple incompetència. A diferència del parer del filòfof medieval Occam, en política, l’explicació més raonable no té perquè ser la més encertada. Si analitzem fredament els fets, bona part del personal polític en actiu no va tenir prou valor per haver implementat la independència, malgrat l’inapel·lable mandat popular -i el necessari càstig que cal imposar a un règim autoritari que va atemptar contra drets humans i acords de les Nacions Unides-. El “govern efectiu” ha permès el procés judicial kafkià i l’existència de presos polítics, i no els ha alliberat, com sí exigeixen les agències de l’ONU i entitats defensores dels drets humans. Les elits polítiques catalanes centren el seu esforç a bandejar l’exili. Els partits van fer un esforç per guanyar, en coalició, les il·legítimes eleccions de desembre de 2017 per tal que els enemics del país no controlessin les institucions catalanes. I des d’aleshores no han fet res més que queixar-se amb la boca petita, i acatar amb entusiasme ordres obertament injustes i il·legals.

Tanta incompetència, tanta barroeria, tanta baralla escenificada entre partits i entitats entenc que té com a objectiu buscar certa desmoralització d’una societat que continua estructuralment, transversalment, independentista. Una societat que, contràriament al que pretenen fer veure molts, té Espanya com el seu principal problema, de la mateixa manera que el principal problema dels kurds és Turquia, o el principal problema dels sahrauís és el Marroc (en canvi, el principal problema dels escocesos no és el Regne Unit, que ha arbitrat una manera democràtica d’administrar el conflicte). L’actuació de Rufian al Congrés, l’escassa consistència de la Mesa del Parlament, la incapacitat de fer creure als Mossos que la democràcia està per sobre de la salvaguarda del règim postfranquista, entenc que busca un impacte desmoralitzador en la societat catalana per tapar el gran problema.

 

Tot partit polític té por a perdre les eleccions. Tanmateix, sembla que l’independentisme institucional té pànic a passar del 50%. Recordem que l’1 d’octubre (i sobretot el 3, i les mobilitzacions del Tsunami democràtic), unes institucions cooptades pel règim del 78 van quedar desbordades. Un 50% més un vot a les eleccions de febrer, un escenari versemblant, s’entén que valdria com a referèndum, i això col·locaria els tebis i inconsistents líders i partits en una situació més que incòmoda.

La independència, i aquí rau la qüestió central, és la manera més pràctica d’acabar amb el Règim del 78 i la seva càrrega d’autoritarisme, corrupció i toxicitat. Ara bé, el Règim del 78 també és present a les institucions catalanes (ho veiem en una policia tolerant amb el feixisme i agressiva contra els demòcrates), i inunda bona part de les entitats i els interessos sobre els quals es fonamenten els equilibris interns de poder. Només cal entendre de què va el Pont Aeri, els rectors que es neguen a defensar els presos polítics (alguns dels quals són professors de les seves respectives universitats), el Barça claudicant, alguns empresaris, alguns sindicats, bona part dels mitjans i uns falsos intel·lectuals amb el cul llogat. El 50% més un vot fa pànic, perquè voldria dir que es podrien repetir els dies d’octubre. Amb la diferència que aquest cop la gent, sembla que actuaria amb menys ingenuïtat política.

 

Comentaris