Es diu que el món està vivint el pitjor moment des de la Guerra civil. En tot cas, és cert pel que fa a Barcelona. I és així en raó de la brutalitat amb què la crisi s’abat i s’hi abatrà després de la pandèmia sobre una ciutat que ha fet de la seva oferta turística (Gaudí sempre pel mig), la seva principal fortalesa. Aquest turisme atreia també una certa inversió immobiliària i de retruc, altres sectors s’hi emmirallaven: la fira creixia en alguns dels seus esdeveniments de referència, perquè molts actors internacionals preferien fer les seves performances on una bona oferta d’oci venia a completar la del negoci. Ara la restauració i l’hostaleria tindran una recuperació irregular i sempre pendent de com evolucionin les dades de contagis, amb una ocupació escapçada per la incompareixença del turisme estranger, però també per la prevenció d’una part de la població autòctona que alimenta la seva por al contagi, a més, amb la ireflexivitat dels que s’han llançat a la reconquesta de l’espai públic com si no hi hagués un demà. La resta, cau per la pendent amb aquests sectors: petit comerç, activitats de lleure, serveis diversos…
Però a tot això, que no és poc, s’ha d’afegir la habilitat dels nostres governants per concitar sobre els nostres caps el major nombre de calamitats. I així, a la incapacitat del govern de la Generalitat per evitar la marxa d’empreses com Nissan (tampoc era la gran panacea, però els llocs de treballs directes i indirectes destruïts sí són un problema), o per mantenir la dotació econòmica del nostre personal investigador, a Barcelona se li ha d’afegir Ada Colau.
Pot dir el que vulgui l’Albert Batlle sobre la seva pretensió de ser pal de paller de la força política capaç de mediar entre independentisme i partidaris de la recentralització de l’Estat. El PSC, en les quals llistes municipals va anar integrat i gràcies al qual ell és avui part del govern del consistori, no va ser capaç de plantejar-se la possibilitat de sumar amb altres forces polítiques que no fossin de l’esquerra, mentre el mateix Batlle ara diu estar obert a la possibilitat d’encapçalar a les autonòmiques una llista on s’integrin independentistes mentre siguin gent d’ordre.
La ciutat continua tenint dos problemes, una esquerra indocumentada i naïf que farà un infern el retorn a l’escola al setembre amb tot el terra que ha anat adjudicant a vianants amb temps per passejar-hi, i un independentisme irreflexiu. Impossible esbrinar quin és més greu que l’altre, tot i que Manuel Valls pensés que abans vermella que trencada la ciutat de la que volia ser alcalde. Dos problemes immensos. Ara per ara, un d’ells en l’àmbit municipal sembla esvair-se. Entre la pandèmia i Colau, ja en tenim prou.
