Llegeixo que el Consell Escola de Catalunya vol canviar el nom de les vacances de Nadal i de les de Setmana Santa per dir-ne una cosa així com vacances d’hivern i vacances de primavera. Sembla que aquella vella propensió al ridícul que va dur a algunes escoles a fer pessebres, però sense naixement, i dir-ne paisatges d’hivern, trona a cavalcar. Ara només falta que aquesta setmana, diguin als nens que fem panellets i castanyada perquè és Halloween, no fos cas que haguéssim d’esmentar que la tradició prové de Tots Sants.
Ens hem passat anys rient-nos del laïcisme tronat que va dur en temps de la guerra a dir Pins del Vallès a Sant Cugat i a treure els sants dels noms de les poblacions. D’un laïcisme que oblida que la història és la que és i que les nostres tradicions i la nostra toponímia neixen d’un context cristià, encara que avui les puguem assumir perfectament els no creients. Han esdevingut fets de tradició i de cultura, que tenen un origen religiós innegable, però que han assolit autonomia respecte a aquest origen. Reinventar-nos la pròpia tradició en nom del multiculturalisme és ridícul. Seria impresentable fer anar els nens a missa obligatòriament perquè és Nadal, però dir que encenem uns llums, que fem un pessebre o que decorem la casa d’una manera diferent perquè és Nadal, no perquè és l’hivern, em sembla perfectament assumible en una societat plural i laica.
El que em preocupa més del canvi de nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa no és, però, el risc del ridícul d’aquestes operacions de maquillatge. El que més em preocupa és que a més a més de canviar el nom vulguem canviar la cosa. M’explico. Una possibilitat és que continuem fent festa a les escoles des del dia de la loteria fins l’endemà de reis, durant tot el cicle nadalenc, però que ara en diguem vacances de Nadal. Ja he dit que em sembla ridícul. Però una altra possibilitat és que, si no són vacances de Nadal, si no són vacances de Setmana Santa, si són realment vacances d’hivern i de primavera, perquè fer-les coincidir precisament amb aquests dies d’un cicle litúrgic? Podem fer les vacances d’hivern a mig gener i les de primavera una data concreta d’abril, sigui o no setmana santa, que es mou en el calendari lunar.
Aquesta possibilitat encara em preocupa més. Tenim una societat escassament vertebrada, que necessita tradicions compartides en l’espai públic. Tradicions que tenen origen en les religions, però que han transcendit aquest origen. Si desvinculem el calendari escolar i el calendari laboral d’aquests cicles tradicionals, si tant se val fer festa el diumenge com el dilluns, el dia de Nadal o el 23 de gener, estem accelerant la desaparició de les tradicions de referència. Si eliminem del nostre calendari públic les poques coses que es projecten en l’espai compartit, les cavalcades de reis i les mones de pasqua, les fires del ram i els panallets, ens quedarem amb un calendari banal, tou, buit. Sense contingut. Sense tradició. I aquet buit l’ompliran tradicions inventades, Halloweens diversos. Una banalització cultural, on tots hi sortirem perdent. Tots sabem la força que ha tingut l’escola en el manteniment i fins i tot la revitalització de moltes tradicions pròpies, d’origen religiós, però assumides pel conjunt de la societat. Si ara l’escola renega d’aquest paper, ens extirparem les tradicions. No les religions, les tradicions. I tindrem un món més pla, més uniforme i més avorrit.
