Ceci n’est pas une pipe. Sí, això no és una pipa. Aquest article no és una pipa. Però comença amb una pipada: el fum del MIG-15 de Iuri Gagarin esmicolat durant un vol rutinari a prop de Moscou el 1968. Els russos es queden sense el seu Superman: el primer humà que viatja a l’espai exterior amb la nau espacial Vostok. La URSS i el comunisme comencen a descendir del cel a la terra amb la mort de Gagarin: Primavera de Praga, Maig del 68… Catalunya també es debat entre Gagarin o no Gagarin.
El 1968 el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) xoca. Com a bons somiatruites nostrats aspiraven a ser el super-gran partit socialista catalanista no comunista d’un futur sense franquisme. Uf, uf. Meló tradicional català esberlat. Un tall és el del grup d’en Joan Reventós: partidaris del marxisme, de pactar amb el comunisme, anti capitalistes… L’altre tros és el d’en Josep Pallach: defensors de la socialdemocràcia europea, especialment del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i del laborisme britànic. Piquem un ullet recordatori al futur: Reventós i el seu PSC-Congrés el PSC-Reagrupament post Pallach Federació Catalana del PSOE: PSC (1978). De moment stop a 1968.
Els alemanys estaven preocupats per Espanya: guaita, com ara. S’oloraven que la futura fi de la dictadura podria portar un règim Gagarin a la pell de brau. Des de 1968 la Fundació Friedrich Ebert (FFE), màquina de pensar del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), comença a treballar per fomentar la creació d’un partit socialista espanyol que pogués contrarestar l’hegemonia del Partit Comunista Espanyol i, és clar, dels soviètics. Els alemanys xoquen amb el PSOE. La vella direcció a l’exili ho vol controlar tot. No vol perdre influència, ni lideratge i…. són partidaris del marxisme. Noti amic lector la punyetera olla que és aquest país de mones quan uns paios exiliats per una Guerra i una dictadura es moren de ganes d’abraçar una altra dictadura… com era la soviètica. I són socialistes però volen ser comunistes… Qui els entengui, que els compri. Al que anàvem. Rodolf Llopis, secretari general del PSOE no se’n refia dels alemanys. Descarta col·laboracions, cursos de formació de quadres, etc. Després de tres anys de broca se’n surten. 1970. Convencen als espanyols perquè vagin a un seminari a Alemanya: Bergneustadt, a cent quilòmetres de Bonn. Hi van: Llopis, Enrique Múgica, i sis socialistes més en representació de: Madrid, Euskadi, Sevilla, Astúries i Catalunya.
Només arribar Llopis alça els ulls i veu…. Josep Pallach. S’indigna. Se’n va a la seva habitació i escridassa als alemanys que si Pallach continuava allà marxava. Què li passa a Llopis? Fàcil. Els alemanys no són com els espanyols i ja van detectar que a Catalunya hi ha un moviment socialista, l’MSC, propi. I Llopis creu que el socialisme és únicament el PSOE… I no el vol allà. Lo de sempre: el tradicional absolutisme espanyol. Llopis qualifica Pallach de “ser vomitivo”: perquè clar, entén que l’existència de l’MSC és anti natural i fa mal al PSOE i podent ser socialista espanyol perquè nassos vols ser socialista català? eh? Llopis vivia a la lluna de València i era un ignorant malgrat viure a l’exili. No se n’adonava del poder de la FFE, l’SPD i del sindicat socialista IG Metall (el dominant del sector del metall alemany). Vaja, que el futur era la social democràcia i Europa no pas el marxisme i la URSS. Llopis doblement ignorant: Pallach portava a l’exili des de 1939: i el seu currículum polític era impressionant. Pallach era el socialista que tenia els contactes internacionals, especialment amb l’SPD alemany: Willy Brandt i Hans Matthöfer. Brandt des de 1969 era el canceller alemany i Matthöfer seria ministre seu.
Els alemanys van veure de seguida que Llopis era un galeta rància i el seu caràcter de cacic comunista que juga a ser socialista i demòcrata li va fer perdre l’oportunitat de controlar el moviment socialista espanyol de les acaballes del franquisme. I els alemanys també van veure en Pallach l’home que podria organitzar el socialisme espanyol. I li van oferir. I què va contestar Pallach? Que no, que el seu país era Catalunya i que lo seu era el socialisme català. I qui va acabant endreçant el socialisme Espanyol? Felipe González.
Penso que la història és molt i molt desconeguda. Pallach va morir el 1977. En molts dels homenatges que li van fer a Pallach hi va haver després un sopar de petit comitè. Hans Matthöfer, amic de Pallach, no es cansava d’explicar als polítics catalans de la recent Catalunya autonòmica com Pallach va preferir ser català i socialista a ser espanyol i socialista. Va espetar als comensals: “Sabeu quants diners va refusar Pallach per això?”. Tot dit. I sí, al final la Internacional Socialista i l’SPD només van reconèixer un partit socialista per estat, i aquí van reconèixer… al PSOE. I la socialdemocràcia catalana no tenia ajuda internacional sense la vinculació al PSOE. I Pallach va apostar sense dubtes per Catalunya. Sí, aquest article no és una pipa. Com el quadre de Magritte, una cosa és una pipa i l’altra la representació d’una pipa. Cal decidir. Aquest és un article sobre els indecisos.
Ens decidiran els indecisos. Fa temps que ho dic: no calen enquestes, només cal parar ulls, orelles i nassos. Hi ha molt indecís. I a més mode: termòmetre marejat ballant un twist. Un indecís que llegeixi això pot creure que la història d’en Pallach li dóna la raó: que és la història d’un perdedor. Gènere tradicional català: jugar les cartes del perdre. Però no: Pallach va morir abans de tot. Abans del naixement del PSC, abans de l’Estatut, de les primeres eleccions… Però ell ja estava decidit: abans català i Catalunya. I tenia raó. Tenia raó aleshores i el temps li ha donat encara més la raó. Tant pel que fa a Catalunya com al socialisme. Va triar honestament, va triar veritablement. El que ens ha fet perdre històricament és que abans molts han volgut ser la URSS, Espanya, socialistes o préssecs en almívar que no pas catalans. Això no passa enlloc. La història de Pallach demostra com el català viu una vida de paranys, de gats per llebre constants i… si escull el que no és realment, perd. En aquest capítol de la història l’indecís es tornarà a trobar que ha d’escollir entre la còpia o l’objecte real. L’indecís es tornarà a trobar que si perd l’objecte real, que si perdem la pipa, ens haurem de menjar el quadre de la pipa i la pintura pot ser bonica, però mastegada a la boca és tòxica. L’indecís es tornarà a trobar en allò que deia Pallach: “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”.
