Un dels aspectes més enigmàtics i fascinants del cinema és la seva capacitat de fer-nos habitar un altre temps i fins i tot poder arribar a dotar-nos d’una segona memòria, creant fantasmes vius que mai ens vàren pertànyer. Veure una pel·lícula sobre la ciutat de Barcelona de principis del segle XX dirigida per Fructuós Gelabert permetent-nos formar part d’un paisatge espectral on el lent camí del tramvia evoca un travelling sobre el temps; observar les fotografies fantasmagòriques d’Edgar Degas en què un individu es desdobla en dos i sembla ascendir com un esperit; o contemplar els carrers deserts de París fotografiats per Eugène Atget, advertint que estem trepitjant aquestes mateixes llambordes i que estem sent observats des de finestres que esperen l’arribada d’algú per donar-los la forma perfecta de la malenconia, generen el mateix esglai en el nostre estat d’ànim com el que semblen sentir els transeünts de Gelabert, movent-se davant nostre com si busquessin contactar amb la nostra mirada. Els paisatges espectrals que captem al cinema i que semblen haver estat rodats perquè homes i dones del futur transitin per ells es converteixen, durant un breu moment, en espais de trobada entre el present i el passat. En contemplar aquestes imatges en moviment que recorren espais vius ja morts, ja que el paisatge també sucumbeix al progrés, un té l’estranya sensació de ser un mèdium que contacta amb els esperits, quedant en trànsit en veure els carrers o el balanceig hipnòtic d’una branca bressolada pel vent. En contemplar el paisatge espectral que ens mostra Jean Vigo en L’Atalante, 1934, suggerit per la travessia d’un petit vaixell fluvial que recorre el riu Sena com si fos una nau espacial que intenta allunar sobre París desproveïda de maldat, innocent, com si fos un primer amor, adquirim consciència d’haver pertangut a aquest paisatge amb incrustacions poètiques nascudes del talent de Vigo. També en el paisatge elèctric de Berlín, de foscor lluminosa, del cineasta Walter Ruttmann en el seu film Berlín, simfonia d’una gran ciutat, 1927, tot condueix a evocar la densitat estètica d’una gran urbs; però, els bulliciosos carrers contrasten amb carrers gairebé deserts que semblen no acabar de despertar d’una llarga nit. La pel·lícula mostra un dia en la vida de Berlín. El dinàmic muntatge del Ruttmann ens atropella, exalta i esglaia. Quan deixem de veure les imatges, sortim del cinema i torna a nosaltres la llum del dia, ens sentim pletòrics i abatuts a la vegada, ja que hem tornat des del passat intentant entendre fins on ens porten els nostres passos. Dels diferents plànols de vivències en què es mou l’ésser humà, el més misteriós, inquietant i desassossegant és el que ens projecta fora de nosaltres; un plànol vivencial que es produeix amb més freqüència del que som conscients.
- CA
