Paisatge (polític) de casament

"Tot sembla nou i no ho és"

El meu primer contacte amb la televisió es va produir al gener de l'any 2005. La Mònica Terribas em va fer una entrevista al programa La Nit al Dia; cap representant polític volia fer declaracions després d'haver-se conegut el pacte a què havien arribat  PP i PSOE per encetar la reforma dels Estatuts d'Autonomia, i la Mònica en va abordar la vessant tècnica. Per a fortuna de la "tesi Forcadell" (resumint-la, que la benzina per a l'independentisme es fabrica a Madrid), aquell pacte es va avortar i la història de la reforma estatutària catalana la coneixem tan profundament com partidista és cada interpretació. Va ser un desastre.

 

Tretze anys després les coses no estan millor, això és una veritat per a tothom, però tornem a veure un pacte entre PP i PSOE, ni que sigui per la provocació d'un nou actor en escena, C's, que, com en la tesi Forcadell, també ha fet del tema "processista" combustible per a les seves expectatives electorals. L'acord dels tres partits és per al manteniment de l'aplicació de l'article 155 CE a Catalunya. Com es veu, els grans acords a Espanya sempre són per a coses positives...

 

Crítica semblant a aquesta constructiva idea dels consensos es pot fer a Catalunya: forçats per una CUP que no té res a perdre, ERC i el PdCAt (o JxCAT) han fet cas dels que també són fora de qualsevol racionalitat i han acceptat a Torra com a President. Desprès de la més que estirada polèmica sobre els seus comentaris i escrits, ha arribat l'hora de la veritat i és aleshores quan s'ha vist que no pensava deixar de tibar la corda. L'acord ha estat per continuar posant més llenya al foc: ja es veia venir quan va jurar el càrrec pel poble de Catalunya, menystenint, ja no la Constitució amb la qual es van forçar les eleccions de les que ha sortit elegit President, ans també l'Estatut que ja ningú defensa, i la democràcia parlamentària de la qual surt la seva legitimitat. Així ha nomenat consellers fugats o presos que, si com diuen, poden fer la seva feina en la distància i la privació de llibertat, justificaran la venta de tot l'aparell físic del poder en pro d'un estalvi econòmic que ens anirà la mar de bé. Jo ja fa temps que dic que el Parlament no parla; si a més es pot ser conseller a distància, crec que ha arribat l'hora de parlar lar sobre el que és prescindible, i no de si hi ha poques o moltes dones, l'excusa "in" que s'ha buscat l'esquerra per no parlar del tema.

 

Rajoy no pot perllongar el 155, però en pot aprovar una nova versió amb les mateixes majories; tampoc pot deixar de nomenar els consellers que ha escollit Torra, perquè seria tant com dir que té la prerrogativa de jutjar, però està més que clar que uns consellers allunyats de la terra i la gent no poden fer la seva feina. Que el contacte és important es demostra en tots els viatges (no sé qui paga)  que han fet els diputats del grup parlamentari de Puigdemont per veure'l a Brussel·les, i les dificultats que han tingut els presos per relacionar-se amb l'exterior sense rebre'n les conseqüències. Dir que la justícia no els pot privar dels seus drets polítics és una bestiesa tan gran (són els que infringeixen la llei els que queden fora de la cursa, encara que tinguin cames i dret a participar-hi) com dir que el 155 pactat pot ser perllongat a discreció.

 

 

Tanmateix tot sembla nou i no ho és: les noves estratègies, les excuses mútues per continuar posant en entredit les accions de l'altre, el teatre grotesc gràcies al qual continuen vivint, mantenint les seves expectatives electorals i pagant hipoteques més grans que la de Pablo i Irene en la seva nova casa de Galapagar (quina gran operació d'imatge per a transformar l'outsider en líder futur de l'oposició!! O és que algú creu que perdrà el plebiscit?) Però bé, si ens venen com transgressora la boda del príncep i l'actriu perquè ella (amb el sempitern vestit blanc que evidentment ja no vol dir res) fa un trosset del camí cap a l'altar sense padrí, qualsevol bola ens poden fer empassar. Aquí continuarem mirant el dit enlloc de la lluna, sense recordar ni per un moment que aquest trist espectacle ens costa molts més diners que la famosa boda i que no ens permet recuperar ni un mil·límetre d'espai cap a la necessària reconciliació.

 

Comentaris