Em pose a escriure aquestes ratlles just després d’haver participat en la concentració que ha tingut lloc a València per denunciar la injustícia de la sentència/venjança emesa pel TS espanyol contra les preses i presos polítics catalans. Amb dos d’aquests presos, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, vaig tindre l’honor de compartir l’Aplec del “Pi de les Tres Branques” el 16 de juliol 2017, només unes setmanes abans del seu injust empresonament. Trasbalsat pel dolor de la condemna, però hui també amb l’orgull d’haver comprovat que milers i milers de valencians i valencianes han sortit al carrer moguts per un profund sentiment de solidaritat i justícia, em veig en l’obligació de continuar explicant com tracta l’Estat el País Valencià, perquè tinguem present que ni en aquesta dolorosa circumstància no podem oblidar quins són els problemes valencians més urgents.
D’un temps ençà van apareixent informacions de tota mena que indiquen que darrere del que hom anomena el problema de l’infrafinançament valencià, hi ha alguna cosa més que no acaba d’emergir completament. Fins i tot, el mateix concepte d’infrafinançament és un nouvingut, ja que fins fa una legislatura només apareixia esporàdicament a l’hora de debatre els pressupostos de la Generalitat valenciana i no tenia cap ressò públic. Ara aquest terme s’ha fet popular i gairebé la majoria de la ciutadania n’ha sentit parlar i més o menys en coneix el significat: al País Valencià ens arriben menys diners dels que necessitem per al manteniment de la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, etc. La quantitat actual és de l’ordre de 1.400 milions d’euros menys dels que necessitem. Però tot això es complica molt quan a més d’infrafinançament parlem de deute il·legítim i d’espoli fiscal.
Què signifiquen aquests conceptes i de quina quantitat de diners estem parlant? Començant per l’infrafinançament, podem dir de manera simplificada que és la diferència entre el que costa mantenir els serveis bàsics que esmentàvem més amunt i la quantitat de diners que l’estat ens cedeix per a poder pagar-los. Aquesta diferència ha existit des del començament del sistema autonòmic, ja que amb l’Estatut d’Autonomia, l’estat ens en va cedir la gestió administrativa, però no els recursos fiscals i econòmics per a fer-hi front. La Generalitat anava resolent aquesta diferència demanant préstecs, primer a la banca i després a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). El problema és que els préstecs cal anar amortitzant-los i a més hem de pagar-ne els interessos.
Aquest mecanisme ens han generat un doble problema. D’una part, el deute ha anat creixent i creixent fins a arribar als 47.000 milions d’euros, una xifra completament inassumible que “obliga” la Generalitat a utilitzar el 25% de tots els seus (nostres) recursos per fer front als terminis dels préstecs. Això significa que a més d’estar infrafinançats, hem d’esmerçar una part importantíssima del pressupost per pagar el deute, reduint encara més els diners disponibles per a pagar els serveis bàsics. D’altra banda, com que el que paguem són bàsicament els interessos del deute, es produeix un transvasament de la riquesa que produïm cap als prestamistes: la banca i fonamentalment l’Estat. Amb un xicotet detall que cal afegir-hi: l’Estat ens presta els diners que prèviament li hem pagat amb els nostres impostos. Negoci redó!
És en aquest sentit que podem parlar de deute il·legítim, perquè la major part de la seua quantia s’ha generat per a compensar allò que l’Estat no ens retorna dels recursos que nosaltres hem generat. Ací és on apareix el tercer concepte: l’espoli fiscal.
Una primera idea que hauríem de combatre és la basada en el fetitxisme d’un Estat totpoderós. L’Estat, eixe que paga o hauria de pagar les pensions, les infraestructures, etc., apareix davant nosaltres com un poderós entramat que genera i administra els recursos o proporciona a les autonomies´ els diners per a pagar els serveis, etc. Res més lluny de la veritat. L’Estat i, més encara d’ençà que van privatitzar la majoria de les empreses públiques, extrau els seus recursos dels nostres impostos. Som nosaltres, el poble en la seua més àmplia accepció, els qui generem la riquesa disponible. De fet el 75% de tots els ingressos de l’Estat es nodreixen bàsicament de l’IRPF i de l’IVA, que són impostos que paguem la majoria de la població.
Nosaltres paguem els impostos i generem tota la riquesa amb el nostre treball i l’Estat només ens en torna una part, que no arriba a cobrir les despeses ordinàries de la Generalitat i un percentatge de les inversions públiques, molt inferior al nostre pes demogràfic i territorial. El resultat és que som un país espoliat.
Hom podria pensar que aquesta situació és temporal, o que unes vegades ens toca a nosaltres i altres vegades els toca a altres territoris i països. Potser sí, però ja fa algun temps que tenim estudis que demostren el contrari. De fet l’any 2015 es va presentar un informe desenvolupat conjuntament per la Fundación BBVA i l’IVIE que portava per títol “Capital publico en España. Evolución y distribución territorial (1900-2012)”. En aquest estudi relatiu a 112 anys hi apareix una xifra que explica moltes coses sobre la situació socioeconòmica del País Valencià: en aquests 112 anys la inversió publica de l’Estat espanyol al País Valencià ha sigut un 19% inferior a la mitjana de l’estat. Repetesc, fa 112 anys, als quals podríem sumar-n’hi tranquil·lament els últims 7, que estem patim una discriminació que perfectament podríem denominar colonial. O no?
