En aquestes tretze setmanes de confinament he escrit setze articles partint de la premissa que les crisis generen oportunitats i d’una hipòtesi que la pandèmia ha confirmat: estem entrant en un nou ordre mundial. En aquest breu espai de temps hem hagut d’adaptar-nos a un sistema de vida molt diferent, sense possibilitats de sortir de casa ni per treballar, estudiar o fer exercici. Molta gent ha descobert els avantatges del teletreball i ha començat a patir-ne les conseqüències negatives, de tipus físic i mental. També s’ha constatat que la superfície i l’equipament dels nostres habitatges no permeten realitzar més activitats que les fisiològiques bàsiques, com dormir, menjar o les d’higiene personal. Ni nosaltres ni els nostres habitatges estàvem preparats per una situació de confinament però sembla que tampoc ho estem pel que diuen que serà el futur, que ha arribat de sobte.
En menys de tretze setmanes s’ha fet evident allò que sabíem i ningú s’atrevia a posar damunt de la taula: la nostra economia, la del país i per tant la de cadascú de nosaltres, ens ha mostrat la seva enorme fragilitat i dependència exterior. Hem sortit d’aquest confinament amb molta més por pel futur que mai. Primer vam acceptar, més o menys a contracor, les retallades de drets que va comportar l’estat d’alarma, després hem anat escoltant veus que ens deien que sortir d’aquest estat temporal no representaria recuperar immediatament tots els drets manllevats i que alguns o molts d’aquests canvis havien arribat per consolidar-se. Ens hem adonat, de sobte, què volia dir això tant aparentment neutre del nou ordre mundial. Amb els canvis de tot tipus que estem vivint i amb el ritme en que es produeixen, serà difícil discutir la necessitat d’un nou projecte col·lectiu, que avui en dia només pot ser global. Hem associat globalització a aquest nou ordre i, fins ara, la majoria ens hem quedat amb els avantatges que, individualment, ens aportava aquesta globalització. Potser alguns, espero que molts, també n’hem vist els inconvenients, però lluitar contracorrent quan el corrent és tant fort, et situa en la marginalitat o et posa en el punt de mira dels rectors del nou ordre.
Però, la pandèmia, també ha servit per mostrar les mancances, debilitats i perversions d’aquest nou ordre mundial que ha anat penetrant en les nostres vides i modelant el nostre pensament. No crec que valgui la pena entrar ara en l’origen del virus ni en les possibles intencionalitats ocultes dels qui regeixen aquest nou ordre mundial que se’ns va imposant, dia a dia. A part que ja ho acabarem sabent, el més important és que el virus és entre nosaltres i ens ha canviat la vida i la forma de mirar cap el futur. El gran dubte és si volem veure tot el que s’ha fet més evident que mai i, sobretot, si serem capaços d’actuar per modificar allò que no ens agrada.
Els estats han sabut reaccionar més ràpidament que les institucions i els organismes supraestatals però ho han fet de forma molt diferent i amb resultats desiguals. En general, els estats petits ho han fet millor que els grans i han demostrat que la identificació entre societat i estat és un recurs molt més eficaç que els estats d’alarma i la desconfiança com a norma de relació entre la ciutadania i els governants. Especialment a Europa, els estats petits, les ciutats-estat, han demostrat la seva resiliència i adaptabilitat i, ho vulguem veure o no, s’ha revitalitzat el debat sobre quin model d’Europa necessitem. La distància entre l’Europa dels estats i l’Europa dels ciutadans es va fent cada cop més gran.
Després d’aquest confinament, el debat sobre la Unió Europea que necessitem i sobre el nou ordre mundial hauria de ser l’eix vertebrador de les propostes polítiques, però em temo molt que vivim una fase de gran convulsió de la política tradicional en la que les veus dels qui intenten mirar més enllà de les properes eleccions, aquí i a tot Europa, o bé no existeixen o no tenen el mínim ressò mediàtic imprescindible per arribar a un públic suficient com per fer possible els canvis necessaris.
Durant el confinament hem viscut un parèntesi en aquesta situació. Ens han arribat moltes veus amb autoritat moral reconeguda que han avisat que la salut del planeta està seriosament amenaçada i que aquesta pandèmia n’és un avís que no podem obviar. Com era més que previsible, la nova normalitat dirigida des dels poders oficials i les ganes de recuperar l’espai públic, estan fent que tot quedi en l’oblit i formi part de l’univers dels malsons. Aquest nou ordre mundial no mostra cap senyal real de donar al planeta un estatus jurídico-polític com a mínim semblant al que tenim les persones humanes, en els sistemes fins ara catalogats de democràtics. La preservació del medi natural i el replantejament del model de concentració humana que representen les grans ciutats de tot el planeta, té moltes possibilitats de quedar relegat a una conseqüència més dels efectes del confinament.
No discutiré la necessitat d’establir un nou ordre mundial, encara que no m’agradi gens el concepte, però no vull perdre’m en el debat sobre el nom per poder anar directament al gra, que no és altre que definir les bases sobre les que s’ha de construir aquest nou sistema de convivència, no només entre tots els habitants del planeta, començant per l’espècie humana i acabant per la casa comuna, el planeta Terra.
El segon gran bloc d’aquesta sèrie d’articles gira entorn de dues premisses: el nostre futur, el de l’espècie humana, serà possible si situem el planeta Terra al mateix nivell que les persones a l’hora de definir les polítiques a aplicar en tots els camps. L’objectiu és clar: hem d’aconseguir l’equilibri perfecte entre la utilització del planeta per a cobrir les necessitats humanes i la preservació del medi natural –en la concepció més àmplia del terme- que garanteixi el manteniment de les condicions que fan possible la vida humana (i la de les altres espècies animals i vegetals). L’altra premissa és complementària a la primera: hem de traduir en multitud d’accions concretes la màxima de “pensar globalment i actuar localment”.
És a partir d’aquestes dues premisses que proposo posar Catalunya com un dels millors exemples, a escala europea, del que pot ser la ciutat-estat sobre la que es podria començar a construir l’Europa de la ciutadania i, per tant, com a marc referencial de les polítiques de proximitat i sostenibilitat, de l’àmbit territorial, social, cultural i econòmic més idoni per redefinir què hem d’entendre per societat del benestar i quina ha de ser la relació entre aquesta societat i l’estat que, en una societat de persones lliures, només pot ser concebut al servei de les persones. En sis articles he introduït els aspectes cabdals que, a parer meu, poden ajudar a entendre de quin tipus de societat i de quin model d’estat estem parlant: de com seran el treball i el lleure en el futur que ja tenim aquí, de la importància que tindrà la Renda individual universal (RIU) per assegurar una vida digna per a tothom i com un pilar fonamental de la cohesió social. Definir un nou model financer i una fiscalitat molt més simple i transparent, directament vinculada a la RIU, així com la introducció d’una moneda digital pròpia ens ajuden a configurar un nou sistema econòmic basat en el concepte de km.0, de kmCAT, que doni prioritat a la producció i fabricació dels productes bàsics de tots els sectors, així com dels serveis, dins del propi territori, per guanyar en capacitat de resistència i, sobretot, per contribuir a la sostenibilitat de les condicions de vida en el nostre planeta. Finalment, el darrer article s’endinsa en el sistema de governança adequat per fer possible la construcció d’una societat més lliure, justa i equitativa, igualitària i solidària i la d’un Estat al seu servei.
Sóc conscient que seré titllat de boig per alguns (néixer a Sant Boi ja em va blindar des de petit) o de visionari per altres (també estic acostumat a tirar endavant projectes sovint titllats d’impossibles). Només pretenc desvetllar algunes consciències i, sobretot, vull deixar clar que fa molts anys que penso que la independència de Catalunya és imprescindible per sobreviure com a poble però, sobretot, com a ciutadans lliures i amb dignitat. Ja va sent hora que girem l’esquena a l’autonomisme i que el moviment independentista surti de les seves misèries i enfrontaments infantils, aixequi la mirada i sigui capaç de construir un projecte que engresqui als 7,65 milions de persones que, avui, vivim a Catalunya i patim tant la malvolença i les incompetències d’un Estat que no ha estat mai al nostre servei, sinó més aviat en contra, com la manca de sentit d’estat dels qui votem i que, sense alternativa, votarem estoicament fins que reconeguin els seus errors i siguin capaços de mirar més enllà.
