Aquesta setmana el govern més progressista de la història ha rescatat amb diner públic Air Europa. Quatre-cents setanta-cinc milions d’ajuda a una sola empresa. Una dels milers de petites empreses i treballadors autònoms que han vist com aquesta pandèmia ha fet reduir la seva facturació fins fer la feina inviable. Una. Air Europa és aquella que mai va dubtar en presentar-se als concursos per deportar immigrants als seus països des dels CIE, és bo recordar-ho. Com es bo recordar que no només PSOE, Podem i Comuns no tanquen els CIE, sinó que reobriran el d’Algeciras.
A l’altra cara de la moneda tenim Endesa. La companyia elèctrica ha anunciat uns guanys de mil cinc-cents onze milions d’euros fins setembre. Això és un 758% més que d’habitual. Ho han anomenat resiliència del negoci front la crisis sanitària. No fotem, resiliència la d’aquells que sobreviuen, no la dels que només s’enriqueixen aprofitant la crisi. Entre xifres que són insults, els desnonaments que no s’aturen. Més de vuit-cents a Barcelona des de mitjans setembre. La gent obligada a quedar-se a casa pel toc de queda, excepte si un jutge dona l’ordre i els mossos la compleixen. Com sempre, a cop de porra. Aleshores, tots, infants inclosos, al carrer.
El Govern ha fet un gest importantíssim aquesta setmana amb el decret per aturar els desnonaments de grans tenidors si no hi ha l’alternativa d’un lloguer social per les famílies afectades. Si bé políticament cal felicitar la iniciativa, a la pràctica, un cop més, és el Govern de l’Estat l’únic que pot aturar-los del tot. Caldria preguntar a l’ex-activista de la PAH Ada Colau per què el seu govern a Madrid no ho fa en el marc del recentment aprovat estat d’alarma. Cases sense gent, gent sense casa i preguntes sense resposta. Ábalos desnona, ho fa per poder i per diners. Només ho pararem amb la desobediència de l’amor dels veïns i activistes que els fa anar, convocatòria rere convocatòria, a posar el seu cos davant les execucions.
Entre rescats i guanys la dinàmica habitual. Quan hi ha pèrdues, es socialitzen i les hem de pagar entre tots. Quan hi ha beneficis, mai es demana el repartiment entre els que no poden més. La sensació que no em trec de sobre és que sempre paguen els mateixos, aquells obligats a acceptar les restriccions i les pèrdues sense contrapartides. Deu ser això el progressisme, la decepció d’uns governs, mal anomenats d’esquerres, que gesticulen molt i, a l’hora de la veritat, protegeixen els de sempre. I callen. I s’amaguen.
Voldria rescatar persones, no capitals. Voldria protegir els petits empresaris i autònoms afectats per les restriccions. Si els fons europeus no han de servir per no deixar ningú enrere i moure’ns cap a un futur digne i sostenible, per a què els necessitem? Que no en parlin tant si se’ls han de repartir entre els de sempre, companyies aèries deficitàries i racistes incloses, mentre nosaltres maldem per sobreviure, amb la persiana de la incertesa baixada fins nou avís. Menjant nervis i angoixes a les cues del banc d’aliments.
La gent no pot assumir-ho tot. S’han desaprofitat massa mesos per pensar com fer front a la segona onada, per decidir com sostenir aquells que cauen, per remar al costat de la gent. La mala gestió i planificació no és culpa nostra. Potser no és moment de demanar autocrítica, total, ningú en fa, però si que és moment de demanar als governs, a tots, responsabilitat i mesures efectives en situació d’emergència sanitària.
Aquí tothom s’arromanga, no només els treballadors, no només els de sempre. Necessitem alguna certesa dins d’aquest futur incert. Necessitem alguna esperança en aquest mar de xifres mèdiques incomprensibles. Necessitem algun gest que ens demostri que els poderosos també llepen. Deixeu de mirar pel retrovisor a aquells que van quedant enrere. Davant la pornografia dels milions de beneficis, què menys que garantir menjar, casa i subministraments? És ben senzill: en situació d’emergència màxima, que paguin també els rics.
1 
