I els del mig, tu i jo, podem penjar-nos directament davant l’agència tributària. Per a un governant que viu al trenta-sis un ric és qui no passa set ni gana, vesteix pantalons sense sorgits i ensenya les ungles netes i ben tallades. Així que prepareu les butxaques. A força de gratar-les no hi quedarà ni la burilla que hi vàreu desar de menuts.
Els impostos tenen en l’esquerra la seva viagra particular. Els tributs han de menester una erecció permanent per satisfer la nimfomania extrema de la despesa pública. Molt és poc, mai és massa.
Però tranquils, que només patiran les conseqüències de la trempera recaptatòria els qui treuen bitllets per les orelles. S’ha vist en els tabacs i els combustibles. Que fumin els rics. Els pobres que assequin fulles de pi i les emboliquin amb paper de wàter abans de fer dues calades. Que omplin el dipòsit del cotxe només els qui neden en l’abundància. Els pobres a caminar, que la seva destinació és sempre propera.
Els rics són vistosos però són quatre. Així que cal ampliar la categoria del milionari per encabir-nos a tots plegats en l’exercici col•lectiu d’exacció. La teva esquena aviat esdevindrà el bastaix estoic que suporta tots els dispendis. Si et surten nafres, fes-te una frega amb les retencions de l’IRPF.
Extorquir serà l’esport del futur. Són faves comptades. Un increment de despesa pública d’un 15% en el proper exercici és un brot, sí, però d’argelagues a la cartera del contribuent.
Qui paga descansa. I les administracions tenen molt per pagar. Tant, que el descans se’l guanyaran agafant pels peus els ciutadans i sacsejant-los cap per avall verticals al terra per veure quantes monedes cauen a sobre el rajol.
Atents a l’IVA. Quan diuen rics volen dir tots, i quan diuen no volen dir sí. Així que aquest impost, que com la mort a tots ens iguala, té totes les paperetes per comportar-se com un globus d’hidrogen en mans d’un manco.
Tots rics i tots pobres.
