Fou un moment singular. “A vostè no li torna diners Hisenda?”, digué un empresari al meu amic, professor d’Universitat. “Doncs no, la veritat. A més del que em retenen del sou, en fer la declaració torno a pagar pels articles i les conferències que dono”, contestà el meu company. “Com pot ser?”, preguntà l’home de negocis. “Quan em paguen la conferència hi ha una retenció del 15 %, i pel juny un 10% més”, aclarí l’universitari. “D’una conferència de 100 euros només en cobro 75.”
El negociant aprofità l’avinentesa per donar a l’intel•lectual una lliçó, cofoi de sentir-se més espavilat que el savi: “Em fa molta pena, home. Els tres primers mesos tots els seus ingressos pel treball van a Hisenda. Només pot disposar amb llibertat del que guanya a partir del mes d’abril. Ho havia pensat això? Quan vostè presenta la declaració entrega els diners que a mi em tornen. S’ho ha de muntar d’una altra manera, cregui’m.”
Com ho té muntat aquell home de negocis? Una patrimonial per assegurar-se que, en morir, els seus fills no pagaran per l’herència. Una sicav (societat d’inversions de rendes altes) que només tributa un 1%. Una gran empresa a nom de la qual van, entre d’altres coses, la casa i quatre cotxes de la família. En aquesta societat és on fa constar el seu sou de 1.150 euros amb el qual aconsegueix que li retornin diners cada mes de juny. Algú, però, ha de contribuir a mantenir l’Estat: la gent amb nòmina.
No contribuïm prou encara. El president Zapatero aspira a recaptar 15.000 milions d’euros més. És la seva reforma fiscal. Les grans fortunes ja es preparen per no pagar. Dijous passat el diari Expansión titulava en primera plana que la gent de molts diners estudia com mantenir els seus privilegis fiscals. Que paguin els altres, pensen. Ho farem, sens dubte.
Hi hagué un instant més singular en la conversa entre el meu amic professor i l’home de negocis. “En els anys 80, a la meva empresa”, digué el negociant, “hi havia enginyers que en el darrer tram del seu salari els hi reteníem el 56 % d’impost pel treball. Quan eren estudiants havien sortit al carrer demanant democràcia. Jo sóc apolític. Em revoltaria si el govern es quedés el 56% del que guanyo. Si voleu democràcia us la pagueu, els hi deia jo a aquells professionals amb carrera.” Ens la paguem, amb orgull.
