Pagar un preu

"Com en som de candits els catalans per dipositar la confiança del destí de la pàtria en aquells que els espanta signar un paper"

Els polítics catalans no acaben de saber reaccionar davant les emvestides de l'estat en forma d'inhabilitacions, processos judicials o sancions econòmiques. Volien creure que la resposta espanyola havia de ser a còpia de repressió física, com si encara Franco presidís els consells de ministres. No han entès la subtil i calculada evolució repressiva dels estats, els quals hi han substituït la policia o l'exèrcit per la informació que tenen sobre nosaltres a partir del moment que ens inscriuen en el registre civil. Per un empresonament pot haver-hi indignació i mobilització popular, però per una multa ningú convoca una manifestació. No és per casualitat que l'exconseller Baiget afirmés que suportaria la presó però no pas perdre el patrimoni. 

 

Els dirigents anomenats "sobiranistes" han estat presoners d'un concepte erroni de la història pel qual creien que els governs de Madrid combatrien l'independentisme català actual com ho feien amb la gent d'Estat Català de primers del s. XX. Quan, ben mirat, una de les diferències entre la gent que seguia Francesc Macià en els anys vint del segle passat i la que surt al carrer els darrers 11 de setembre, és que dels seguidors de l'avi segurament pocs tenien un compte corrent per embargar i no existia l'ull omnipresent de l'Agencia Tributaria.

 

De fet, durant els cinc anys de "procés" no ha existit ni una sola detenció o ni un sol escorcoll per ser independentista. No els cal. La piconadora judicial intimida molt més, i és més efectiva, que qualsevol companyia d'antiavalots. Per molt que creiem que els dirigents de l'estat són primaris i amb un discurs cavernari, dominen els ressorts d'un poder fet a la seva mida. Sense oblidar que no suposen cap anomalia en la mentalitat espanyola, car la seva concepció sobre Catalunya és compartida pel setanta per cent dels espanyols que, sumats, són els que voten PP, PSOE i C's.

 

El partit que està jugant l'independentisme és aquest. En una banda, la maquinària judicial estatal preparada per arruïnar a tot aquell que vulgui perjudicar Espanya (ho estic constatant personalment, en el meu cas) i a l'altra uns dirigents catalans que fa anys i panys que viuen còmodament de la rifeta autonòmica en forma de sous oficials. Tanta seguretat econòmica durant tant de temps (n'hi ha que en porten vint-i-cinc cobrant d'un erari públic que mai de la vida falla a final de mes) els ha permès fer-se un patrimoni més gran o més petit. Qui està disposat a jugar-se'l?

 

 

Veure Francesc Homs acceptant que el poble li pagui una multa de 30.000 euros perquè es veu que no ha pogut estalviar després d'ocupar càrrecs públics des del 1996 (té 47 anys), o assistir a l'espectable de la consellera Borràs implorant que li retirin la querella per la fallida compra d'urnes, no inspira cap confiança a l'hora de pensar en un encarament amb els poders de l'estat per part dels diputats catalans. La caseta a la Cerdanya o les classes particulars d'anglès de la nena no es poden posar en perill. I a Madrid ja han vist el farol.

 

Davant aquests capteniments em venen a la memòria aquells que ens han precedit en aquesta lluita i que s'ho van jugar tot per l'ideal de Catalunya. Llavors em cau l'ànima als peus, i penso com en som de candits els catalans per dipositar la confiança del destí de la pàtria en aquells que els espanta signar un paper.  

 

Comentaris