Un cop la Fiscalia de l’Estat ha confirmat les penes per rebel·lió contra els presos polítics catalans és Pedro Sánchez qui ha creuat la ratlla en la negociació dels pressupostos generals de l’Estat. Ni que el govern socialista ofereixi algun peix per al cove autonòmic, PDeCAT i ERC ho tenen impossible per fer empassar al seu electorat un suport polític del tot incompatible amb la indignitat de la presó i l’exili. El “si no hi vas, ells tornen” ha passat a ser políticament irrellevant després del tripartit del 155.
Però és que, a més, donar suport al PSOE implica donar crèdit a la divisió de poders a Espanya i, en conseqüència, acceptar que els empresonaments i l’exili de tanta gent són una decisió legítima i ajustada a llei d’uns jutges independents. Com si el xat dels jutges o aquesta interlocutòria forocochera s’haguessin construït amb arguments de tècnica jurídica en comptes de l’agressivitat tabernària/tabarnària habitual.
No cal donar-hi més voltes. L’independentisme no ha d’estabilitzar el règim ni les institucions de Madrid perquè perd tanta legitimitat com transfereix. Una cosa és pagar el beure i l’altra és fer-ho des de la presó.
