La primera vegada que vaig sentir a parlar d’una possible paga extra a les professionals sanitàries per la crisi de la COVID-19 automàticament se’m van encendre les alarmes. Estava segura que si no es feia una debat curós al voltant de les raons que la motivaven, la paga seria un despropòsit. Una manca de respecte per moltes persones que s’hi van deixar la pell. Ara, veient com s’ha materialitzat aquesta paga, no puc evitar compartir algunes reflexions.
Comencem pel principi. La nota de premsa feta pública pel Departament de Salut diu que “és una manera d’agrair el sobreesforç i el compromís dels professionals durant la crisi sanitària” i parla dels “diferents col·lectius de professionals que han estat al peu del canó donant el 200% de si mateixos, moltes vegades, també ho han hagut de fer lluny dels seus, per guanyar la partida al coronavirus”. La Consellera Alba Vergés ha dit que la pandèmia “ha suposat un canvi de forma brusca en les formes de treballar, definició de noves tasques, allargaments de jornades, canvis d’ubicació i enfrontament a noves realitats de forma continuada”.
D’això podem extreure que la paga extra és:
1) Pel compromís.
2) Pel sobreesforç i les jornades extenuants.
3) Per la complexitat afegida de la tasca.
4) No ho diu la nota de premsa, però un bon motiu seria la manca de materials amb la que ens vam haver d’enfrontar al virus.
Llavors, si els motius de la paga són aquests i no uns altres, la pregunta és obligada: per què ha de cobrar més un metge que una infermera i una infermera més que un auxiliar i un auxiliar més que un portalliteres o el personal de neteja? Tots i cadascun d’ells han demostrat compromís, han fet sobreesforç i han assumit tasques d’una enorme complexitat afegida. És just que, malgrat això, cada un cobri una quantitat diferent en funció de la titulació?
Hi ha dos debats que desborden els límits d’aquest article però els vull deixar apuntants:
a) Primer debat que desborda aquest article. Per què paga extra pel personal sanitari i no a la resta? Diu la nota de premsa del govern que “hi ha hagut altres col·lectius de l’administració pública que han realitzat serveis bàsics essencials, de forma presencial i més enllà de la seva jornada laboral amb motiu i per combatre la Covid-19” i que s’està cercant una proposta. Perfecte. Però i fora de l’administració pública? Em ve al cap, la cara d’esgotament d’algunes companyes treballadores en un supermercat prop d’on visc, que no tenien dies de descans, i que estaven allà, a risc de contagiar-se, perquè tothom tingués avituallament de tota mena. Si l’administració reconeix la duresa no caldria que ho fessin les grans companyies de beneficis milionaris?
b) Segon debat que desborda aquest article: per què, en la pràctica normal, uns han de cobrar més que d’altres? Per què l’ingrés està lligat, ordinàriament, a les possibilitats d’haver tingut formació?
Com dic, aquests dos debats superen en molt els límits d’aquest article. Però ens centrem estrictament en l’excepcionalitat que va suposar l’impacte de la crisis de la COVID-19 pels professionals sanitaris. Cal fer-se preguntes. I ja que durant la pandèmia tant s’ha utilitzat el llenguatge bèl·lic per part dels nostres governants, porto un símil que s’ajusta molt bé al tema que tractem. En plena batalla del front d’Aragó, Durruti li va dir a un periodista: “Aquest no és un exèrcit com el que hauràs vist a d’altres fronts. Aquí no hi ha generals o estrelles. Aquí no hi ha més que companys que lluiten per la revolució”. Aquesta reflexió de Durruti sempre em va impressionar: si el que ens estem jugant aquí és la vida, per què hem de cobrar diferent si, fins on jo tinc entès, totes les vides valen igual? I si la revolució era situació excepcional, la resposta a la pitjor pandèmia que hem viscut mai, no ho és?
Analitzem els motius de la paga.
Que et treguin del teu lloc de treball per portar-te a una UCI on no hi estàs avesada ni tens els coneixements específics per a fer aquella feina, és un motiu. Perquè ni et planteges dir que no, perquè encara que sentis por per si ho sabràs aprendre i fer de seguida, hi vas, i punt. Hi ha vides en perill. Pacients molt crítics. I fan falta mans. Mans per tot. Això li ha passat per igual a metges, infermeres, auxiliars, portalliteres i netejadores.
Que et dupliquin les hores i et treguin els dies de descans arribant a fer jornades i jornades que es converteixen en molts dies seguits de total esgotament (més de 15 dies sense parar en una UCI Covid no és una broma), per mi és un altre motiu. No es tenia en compte el conveni regulador ni els drets al descans entre jornades, i totes vam ser-hi. Sense dir ni piu. Perquè el panorama era desolador i perquè calia que tots i totes ens arremanguéssim i ‘reméssim’ plegades capejant el temporal (faig servir reméssim perquè és així com molts equips directius es dirigien a nosaltres en aquest moment de col·lapse. Amb frases com ‘som una gran família i juntes ens en sortirem’). Això li ha passat per igual a metges, infermeres, auxiliars, portalliteres i netejadores.
Un altre motiu de pes podria ser l’alta exposició al virus, la forta càrrega viral a la que tantes professionals s’han vist exposades a risc de contagiar-se. Algunes, contagiant-se. Algunes, perdent-hi la vida. Això li ha passat per igual a metges, infermeres, auxiliars, portalliteres i netejadores.
Si la paga extra al personal sanitari és per aquests motius i s’explica bé, crec que molta gent pot comprendre-ho. Però llavors, si aquests motius ens han impactat a totes per igual, per què la retribució està lligada a la formació?
M’agradaria ara parlar del classisme d’aquesta paga extra.
De veritat, a aquestes alçades, la Consellera i el seu equip (el seu equip!) no entenen que quan hi ha una situació excepcional som totes les persones les que fem que tot funcioni? Que no hi ha diferències de categoria? Que totes ens ajudem i fem tasques que no ens tocarien en una situació excepcional?
Va ser una auxiliar qui em va ensenyar la forma correcta de canviar la fixació d’un tub endotraqueal a la UCI. Una auxiliar que habitualment estava a UCI i que ho feia amb destresa i delicadesa a parts iguals.
Va ser una auxiliar qui em va carregar amb rapidesa una xeringa de medicació de 50cc, de les 5 bombes de perfusió que portava el meu pacient, perquè jo no donava l’abast.
Va ser una auxiliar qui em va preparar tot allò necessari per a fer una traqueotomia d’urgència i que no faltés absolutament de res per realitzar correctament el procediment.
Va ser una companya del servei de neteja qui estava tota l’estona pendent que l’habitació on jo treballava estigués impol·luta. Si queia una ampolla de medicació ella era allà per fregar el terra i que no rellisqués ningú. Ella era allà perquè un vòmit desaparegués al minut de ser-hi. Imagineu quants metges i infermeres i auxiliars s’haguessin contagiat (i potser mort) sense aquesta tasca?
I, per cert, ella era la que un dia va entrar a la UCI Covid amb una mena bata, que més que una bata, era una picardia semitransparent i no un EPI. Li vaig dir: “On vas així?” I em va dir: “M’han dit que em posi això, que és impermeable” (Vaig agafar una mica d’aigua, li vaig tirar a la màniga i va començar a traspassar aquell teixit finíssim. Totes li vam dir que sortís i busqués un EPI. D’on fos!). Es va repartir el material de protecció davant la infecció també amb criteris de classe?
Són petits exemples i podria escriure’n tres pàgines senceres. Allà dins, a la UCI Covid, cadascú feia el que fes falta. Ens ajudàvem totes! Érem família i fèiem treball en equip de veritat.
A mi em pertocarien 1.100€ segons la Conselleria. Sóc infermera i he treballat més d’un 80% durant la pandèmia. Si m’ingressen aquesta quantitat, amb quina cara he de mirar jo a les meves companyes auxiliars que van treballar tant o més que jo allà dins? Amb quina cara miro a la meva companya del servei de neteja que no parava de passar lleixiu per tot arreu i no parava ni un moment i que cobrarà 450€?
En el moment de màxim estrès sanitari durant la pandèmia totes i tots els professionals del món de la sanitat no vam dubtar a entregar-nos en cos i ànima.
Res no hagués estat possible sense les cures d’infermeres i auxiliars 24 hores al dia. Us imagineu una UCI sense cap auxiliar? No funcionaria! Us imagineu una UCI sense infermeres? Els metges no donarien l’abast a fer les cures als pacients. No sabrien ni per on començar amb tant volum de feina! I sense neteja?
I ara, imagineu-vos un CAP sense infermeres. Imagineu-vos un CAP on no vingués ningú a netejar en tot el període de col·lapse d’urgències per la Covid? Podeu?
I si us queda imaginació, ara imagineu les residències de gent gran sense auxiliars. I imagineu també les mateixes residències amb una ràtio per pacient menys de la meitat del que pertoca. Podeu?
Si el que justifica la paga extra és el compromís, el sobreesforç humà que signifiquen les jornades extenuants, la por al contagi i a contagiar les nostres famílies, la por a treballar sense el material adequat, l’estrès que provoca fer coses que mai havíem fet i la por, un altre cop, a enfrontar-se a un “enemic” desconegut i perillós, s’ha de dir ben clar: tot això ho vam viure totes per igual, independentment de la nostra titulació.
Dèiem que la pandèmia havia de servir per replantejar-nos qüestions de fons sobre com havíem construït la nostra societat. Potser no ho podrem canviar tot. Però no podríem tenir un gest i començar a pensar de manera una mica diferent, i que aquest pensament es traduís en un criteri de repartiment diferent?
Per descomptat la proposta de paga extra del Govern de la Generalitat està a anys llum del barroer insult que ens imposa la monarquia i el seu premi denigrant. Però posats a fer-ho millor, fem-ho impecable.
Si el tema de la paga extra a les persones de l’àmbit sanitari que hem estat en contacte directe amb la COVID es fa per categories professionals, els meus 1.100 € doneu-los a les meves companyes del servei de neteja. Perquè jo no la vull. Doneu-la a les meves companyes auxiliars. Perquè jo no la vull.
