El passat mes de gener, en un article de la revista britànica The Economist s’analitzava la situació econòmica d’Europa en relació amb països de gran dinamisme, com Estats Units o Japó, i s’arribava a la conclusió de que l’anomenat model europeu havia generat votants que primaven els avantatges socials per sobre de les oportunitats de negoci o competitivitat.
Dels tres tipus d’actuacions que porten a terme les Administracions Públiques, policia, serveis i foment, és el foment, en sentit ampli, el que proporciona el millor redit electoral.
Així, segurament és força veritat que el nostre sistema social i els seus avantatges són quelcom electoralment sensible, i tampoc es pot dir que sigui moralment censurable. Tanmateix, això no pot implicar que els responsables públics deixin de prendre decisions necessàries per què el nostre sistema sigui econòmicament viable, i ens permetin sortir d’aquest escenari de crisi i recessió.
El recel dels electors és perfectament comprensible quan es tracta d’aprovar mesures que afecten a drets que ja eren percebuts com consolidats, com l’edat de jubilació o la indemnització per acomiadament. En aquest context és quan el pacte polític es fa absolutament necessari com assegurament comú i comprovació màxima en el consens de què és imprescindible i què no. Això pot comportar implicació en polítiques poc populars. És l’exercici de responsabilitat el que hauria de portar a fer i difondre previsions i càlculs realistes que aclareixin a la població la nostra situació real. Podria no ser així, però en aquest moment, i amb aquest conjuntura política, els pactes esdevenen imprescindibles.
