“Hi ha una vella dita a Tennessee – sé que és a Texas, probablement a Tennessee – que diu, enreda’m una vegada, t’hauria de caure … t’hauria de caure la cara de vergonya. Enreda’m… – no et poden enredar novament!”
George W. Bush, Nashville, Tennessee, 17 de setembre de 2002
Malgrat la seva eloqüència montillesca, fins i tot l’expresident Bush –home de poca saviesa– era capaç d’adonar-se que, un cop es trenca un pacte, no té gaire sentit cercar l’establiment d’un nou acord amb els mateixos interlocutors deslleials. És gràcies a les negociacions per a un nou Estatut d’Autonomia –començades ara fa una dècada i culminades amb un imprudent devessall d’autoritarisme i incompliments per part espanyola– que una àmplia majoria de catalans ha decidit no deixar-se entabanar mai més amb terceres vies.
El vèrtex de la piràmide jeràrquica de l’Estat espanyol viu amb una barreja d’incredulitat i perplexitat el procés independentista al Principat; la premsa de l’altiplà encara s’espera que, com a fenicis porucs, els catalans s’avindran a una nova submissió en sentir dringar trenta monedes d’argent. Malauradament per als seus interessos, l’espanyolisme no ha entès res. L’actual generació de catalans no ens enlluernem ni amb el reflex de xavalla ni, molt menys, amb la clepsa lluent d’Alcampell.
Si bé és cert que hi ha una Catalunya còmoda amb Llanos de Luna, satisfeta amb les maniobres militars a Collserola, preocupada amb la sobirania de Gibraltar i convençuda de la suposada indissolubilitat de l’Estat espanyol, el comú dels catalans no comparteix aquestes ànsies. Segons les enquestes, una majoria de catalans coneix el potencial humà del país i no vol resignar-se a seguir sotmesa a l’assoladora dinàmica hispànica.
Mentre hom paga un IRPF superior al de comunitats subsidiades, perd la paciència amb la lentitud del sistema judicial, veu com els seus fills han d’emigrar en no trobar ocupació, testimonia la re-centralització de l’ensenyament, malbarata hores en avaries ferroviàries i lamenta les víctimes en carreteres no desdoblades, la majoria sobiranista ha decidit apostar per l’autoconfiança i el nostre ancestral esperit emprenedor; evidentment, la constitució d’un nou Estat independent és l’empresa més ambiciosa per a qualsevol nació tenaç.
Aquesta setmana, es complirà el quart aniversari d’un editorial publicat per dotze diaris catalans titulat “La Dignitat de Catalunya”. No cal pas recordar que La Vanguardia també difongué aquesta peça d’opinió que, com a moderat avís davant la llavors imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, acabava amb la següent frase: “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.” Així doncs, davant l’evidència demoscòpica, celebrem l’eclosió sobiranista i la retrobada dignitat catalana.
