Viu en el seu món de “Good bye, Lenin”. Vull dir que passen els anys, però el darrer leninista de Catalunya segueix vivint en el seu món soviètic, de murs berlinesos i Ceausescus, de desfilades a la plaça Roja i de guerra freda. És com un show de Truman però al revés.
La seva trajectòria política ha estat marcada sempre per l’enfonsament absolut i sistemàtic de tot el que ha tocat i/o defensat: el comunisme, el PSUC, el PCE. Darrere seu, foc i destrucció. Però ell surt sempre de les cendres, iracund, amb un mal humor còsmic, aferrat a la mòmia de Lenin i disposat a seguir cavant en el no res. Tampoc li ha anat malament: va perpetuar-se com a diputat al Parlament de Catalunya i a Madrid durant anys.
I així un dia el camarada Frutos pot deixar anar que: “Yo no celebro la caída del muro de Berlín. Demagogias, las justas”, i un altre: “No me gustan los mini estados que como Estonia, Letonia y Lituania, derrumban los monumentos al Ejército Rojo que les liberó de los nazis y elevan en su lugar monumentos a sus nazis, a los que fueron aliados de la Alemania de Hitler. Estados que corrieron inmediatamente a felicitar a los independentistas catalanes por su “éxito” de la cadena”. Ara viu una segona joventut carregant contra la independència de Catalunya, ell, l’home de totes les revolucions, excepte la de Catalunya.
El tema és interessant perquè ens porta a un antic debat al nostre país, que alguns tornen a pretendre vendre com a nou. Però és tan vell com la mòmia de Lenin. De fet cansa i no voldria avorrir-los.
La lluita contra el capital que mena el Sr. Frutos, la revolució social que defensa, tan legítima, acaba emmarcada en unes fronteres, les espanyoles. El Sr. Frutos vol imposar el comunisme a tot Espanya. Afirma que hem de ser universalistes i proposa un federalisme d’esquerres i la III República. Repeteixo, a mi que defensi el comunisme em sembla molt bé, però per què el marc ha de ser l’espanyol? Per què la revolució no es pot fer a Catalunya? Per què ell és universalista defensant la unitat d’Espanya i jo sóc un provincià, burgès i retrògrad defensant un altre marc conceptual, el del meu país, Catalunya? Per què Espanya sí i Catalunya no? Per què el poble espanyol sí i el poble català no? O és que en el fons la idea final del Sr. Frutos és que el poble català no té els mateixos drets que el poble espanyol?
El drama del Sr. Frutos, i d’aquestes esquerres espanyoles residents a Catalunya en definitiva, és la irrupció de les CUP i de l’esquerra alternativa nacional. Senzillament, el seu marc és un altre i lògicament pensen que la revolució social ha d’anar acompanyada de la revolució nacional. No és més fàcil destruir l’establishment espanyol, les elits dominants, les xarxes de poders opressores espanyoles destruint la seva raó de ser, l’Estat espanyol? Hi ha cap revolució en marxa avui a tot l’Estat espanyol més amenaçadora, realment amenaçadora perquè suposa la seva desaparició, per les classes dominants espanyoles que la revolució catalana, que ho canvia tot? Però el Sr. Frutos no ho veu així. La qual cosa no deixa de ser un motiu d’optimisme, tenint en compte l’èxit contrastat de les seves propostes polítiques.
Ell és avui dolçament acomboiat per tot l’unionisme, especialment per l’unionisme de dretes que més combat la independència de Catalunya. Hi ha trobat un aliat formidable. Qualsevol dia el veurem brindant amb el Sr. Bonet amb una copa de cava Freixenet en una conferència davant dels membres del Puente Aéreo. Aquest són, paradoxalment, els companys de viatge de l’últim leninista. Els seus camarades unionistes.
