Pacifisme actiu

"L’Estat va perdre una batalla importantíssima atonyinant-nos l'1 d'octubre, no la perdem nosaltres fent l'animal"

La sentència del Procés és una oportunitat històrica per no ficar la pota. L'ocasió ideal per evitar convertir-nos en allò que volen que siguem i que no som: una mena de còpia de segona mà dels bascos. Un intent de "kale borroka". La violència, els aldarulls, la ràbia o l'odi no són una drecera. En realitat tots aquests camins són un trampolí per als conflictes. Cada insult, cada agressió, cada gest violent incentiva una resposta igual o superior. Per tant, el conflicte incentiva un conflicte de tornada i, per pura matemàtica, un cercle tancat d'agressió i resposta. Vingui d'on vingui. La grandesa d'aquest moviment és que arrela fermament en un anhel purament democràtic. I purament democràtics han de ser els seus símptomes. Sobretot perquè podem guanyar la batalla de la raó i el dret però mai (sota cap circumstància ni possibilitat) guanyarem la batalla de la violència. Mai. És impossible. Al contrari, el camí de l'odi i l'agressió ens portarà a carregar tones de ràbia i frustració a les esquenes. I, d'aquí a molts anys, els nostres fills estaran lluitant i no sabran com va començar tot plegat. Exactament el calvari de destrucció física (i sobretot moral) que va haver de patir el País Basc durant dècades.

El camí de la raó, però, és llarg i lent. És un viatge que requereix anys i, sobretot, necessita obligatòriament que els valors que defensa siguin bons i vertaders. La violència pot imposar una idea malvada o buida perquè actua ràpid i de manera contundent. La raó i la democràcia, però, és lenta perquè està ben fonamentada. Només si perseguim veritablement un objectiu just, guanyarem passats els anys. Necessitem calma, fermesa, paciència i, per sobre de tot, comprendre les pors d'aquells que no comparteixen els nostres mateixos projectes o idees. Em refereixo a la gent normal, la gent del carrer, els companys, veïns i amics. Perquè aquesta "batalla èpica" no és contra el Rei d'Espanya o contra uns quants jutges. Aquesta lluita ideològica que es viu a Catalunya és un debat entre nosaltres. És del tot erroni pensar que el nostre objectiu és vèncer la policia, la Guàrdia Civil o Pedro Sánchez. El moviment independentista és un camí d'esperança que passa per aconseguir la solidaritat de tots aquells catalans que, ara per ara, temen o rebutgen la demanda de més democràcia. O, si es vol, d'una democràcia més directa. És inútil o irrellevant seguir mostrant el referèndum com l'obsessió de dos o tres partits polítics. Mai no vencerà la demanada d'un referèndum si els catalans, majoritàriament, no ho veuen com una necessitat. Com una fita essencial per poder anomenar-nos democràcia.

 

Ni un incendi, ni una ampolla llençada contra ningú, ni un insult a la cara, ni un cop, ni una empenta, ni una escopinada. Fem que els milers de policies que han enviat s'estiguin plegats de mans a les seves furgonetes. Fem que Europa i el món es sorprengui del nostre pacifisme actiu. Perquè aquesta és la clau de tot plegat. Actuar de manera pacífica. No deixar-se fer, sinó aspirar a canviar el món a través de la pau i de la no violència. Estendre el missatge amb amor i convicció. A vegades es tracta, simplement, de retornar a conceptes molt bàsics. La violència sempre, sempre, sempre et fa perdre la raó. L’Estat va perdre una batalla importantíssima atonyinant-nos l'1 d'octubre, no la perdem nosaltres fent l'animal.

 

Comentaris (1)
Fat Boy Fa 1 mes
Ni una agressio sense resposta. Covard.