El col·lectiu mèdic no és especialment conflictiu, des d’un punt de vista laboral. De fet, la sanitat catalana ha suportat de forma bastant estoica el període de retallades que es va produir a partir de la crisi de finals de la passada dècada, sense que això hagi afectat de forma substantiva els usuaris d’aquest servei bàsic. En aquest sentit, el fet que la major part de les demandes se centrin en la qualitat de l’assistència indica, de forma molt clara, que es tracta d’un moviment allunyat de l’egoisme funcionarial. Els metges han estat pacients.
És responsabilitat del Govern trobar la fórmula pressupostària per atendre -ni que sigui parcialment- les demandes dels metges, de la mateixa manera que cal començar a revertir els efectes de les restriccions que han patit els bombers i d’altres servidors públics. Un finançament deficient, per discriminatori que sigui, no pot justificar-ho tot. El mentrestant també és política.
Sense eleccions a l’horitzó immediat, les demandes dels metges han de ser considerades, tant des de l’executiu com des dels diversos grups del Parlament -començant pels que governen- que tenen el mandat i l’obligació d’aprovar uns pressupostos.
