Té sentit la fixació de la dreta espanyola amb els cops d’estat. D’entrada, perquè la història política espanyola dels segles XIX i XX s’explica, bàsicament, a través dels cops d’estat successius i dels pronunciamientos que s’anaven encadenant. El règim espanyol actual té l’origen i la legitimitat última en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 quan, violentament, els colpistes van alçar-se en armes contra la República i el general Franco va usurpar les funcions de cap de l’Estat espanyol. A partir d’aquell moment, la legalitat espanyola es bifurca entre l’interior i l’exili. L’últim president legítim de la II República, José Maldonado, va cohabitar durant dos anys amb el successor de Francisco Franco, Joan Carles de Borbó, fins que el 1977 va haver de dissoldre la institució democràtica.
La dreta espanyola, per tant, va prendre el poder per les armes i per les armes el va mantenir durant dècades. Aquestes mateixes armes van ser les que van condicionar a fons la transició espanyola i els títols essencials de la Constitució de 1978. Tan habituats estan als cops d’estat que el 1981, quan IBM ja havia inventat el primer PC, un tinent coronel de la Guàrdia Civil va entrar al Congrés, pistola en mà, per aturar el que considerava -i encara considera a hores d’ara- un excés de tolerància amb catalans i bascos i comunistes.
Per això Pablo Casado acusa de colpista a tothom. El cop d’estat és, des del seu punt de vista, una eina viable i efectiva. Ara bé, només és legítima quan la utilitzen ells. Com diuen Toni Castellà i Joan Tardà, Casado ens afusellaria a tots.
