IL CONTE
Contessa, perdono!
LA CONTESSA
Più docile io sono,
e dico di sì.
TUTTI
Ah, tutti contenti
saremo così.
(W.A.MOZART; Le Nozze di Figaro)
Hi ha paraules que, de tant emprades, perden la seva força; país, nació, llibertat, solidaritat, educació… són valors i conceptes que, a base de repetir-los, acaben convertits en un fast food lingüístic sense significat, en un comodí malgirbat i retòric que no ens és gens útil. Un d’aquests conceptes és el perdó, l’acte de perdonar i demanar perdó ha perdut la seva força intencional, qualsevol nimietat és objecte de perdó; el dir perdona’m pot aplicar-se a coses tan distintes com la decepció amorosa o una petita empenta a l’autobús… Fa pocs dies, el PSC demanava perdó als catalans absentistes de les passades europees. “Si no vas anar a votar”, deien, “volem demanar-te perdó”. I afegien: “perquè no vam aconseguir motivar-te o bé no et vam saber convèncer com en anteriors ocasions. Volem que sàpigues que ens sap molt greu que les nostres propostes no t’hagin arribar o no t’hagin convençut.”
Després d’una nova campanya profundament a la contra, d’una lluita sòrdida que només apel•lava a afers purament interns de la política estatal, el PSC seguia, doncs, demanant-nos perdó per “no haver aconseguit enfortir el sentiment de ciutadania europea avui més necessari que mai.” Podríem creure en aquestes paraules benintencionades (de fet, és lícit pensar que l’eurodiputada Maria Badia va intentar europeïtzar al màxim la campanya; altra cosa és per què no se’n va sortir…). Ho podríem fer, sinó haguéssim vist –ahir mateix i en un indret prou important pels nostres interessos com és la T-1– al president Zapatero temptant novament la nostra paciència amb més promeses, ara disfressades d’alumbramientos, i demanant-nos l’enèsim acte de fe. Ho podríem fer si sabéssim que la pròxima campanya del PSC no serà semblant a la d’aquestes eleccions. El perdó exigeix una catarsi, es pot demanar (i es pot donar) només si hi ha hagut algun canvi real en la visió del món i en l’actitud d’aquell que ens falla.
Al final de les Noces de Figaro, el geni Da Ponte fa agenollar el Comte davant la seva esposa (Contessa, perdono!). Ella, Rosina, accepta perdonar les infidelitats del seu marit, un dèspota seductor i poc il•lustrat, només quan se n’adona que aquest ha entès que els seus capricis no poden mantenir una societat en pau; el perdona quan veu que hi ha una catarsi, que el seu marit potser seguirà essent un idiota, però que almenys fingirà ser il•lustrat. Ha entès Zapatero que els seus capricis tenen un preu, ara a Catalunya, però ben aviat a tota Espanya? Han entès que la majoria dels catalans no van votar perquè l’europeisme, en positiu, simplement, no hi era? Si els ciutadans tinguéssim aquesta sensació, podríem perdonar, com la Comtessa, i intentar així restar contents, esperant nous acords de futur (tutti contenti). Però són massa incompliments, massa somriures forçats; i costa imaginar a Zapatero agenollat, humil, demanant perdó per tanta paciència esgotada. Hi ha coses que només passen a l’òpera.
